#Kony2102 i CagunKony
La banalització que suposadament domina cada dia més la informació és un dels arguments més utilitzats per criticar el boom de les webs, els blogs i les xarxes socials. Sembla que els humans s'hagin tornat banals de sobte per culpa d'internet. Sembla que fa 100, 50 o 25 anys tots fóssim candidats al premi Nobel. Tot plegat perquè ara la banalitat de tota la vida és més visible que mai, perquè sovint -no sempre: és simplista que dir que sempre és així- els continguts banals encapçalen els rànquings del més vist en webs i xarxes socials. El cas és que el recurs fàcil d'acusar de simplisme el que és molt popular li ha caigut al damunt a la campanya #Kony2012, d'Invisible Children. Resulta sospitosa tanta sospita, tants blogs i webs per desacreditar la campanya. Tots aquests textos -tan reflexius, analítics i profunds com repetitius i fàcils de trobar al suposadament banalitzador món d'internet- semblen envejosos, elitistes o defensors d'altres interessos, potser millors que els suposadament obscurs interessos d'Invisible Children o potser no. No sé si Invisible Children és un niu de corruptes, si s'equivoquen estúpidament o si intenten que tot el món s'equivoqui per un objectiu inconfessable. I crec que els que critiquen tampoc ho saben. El que és evident és que aferrar-se a les imprecisions d'un vídeo de propaganda que ha fet la volta al món, sense tenir en compte que no pretén guanyar el Pulitzer sinó remoure la consciència de milers de milions de persones, és un esport de saló. El funcionament de les xarxes fa que tot el que s'hi mou sembli banal. I en part és així: en aquest cas no hi han faltat graciosos com el que proposa la campanya catalana CagunKony. Però fa 50 anys no hi havia xarxes, la gent dedicava les seves hores de banalitat al casament de Joan Carles de Borbó i Sofia i la majoria no havia sentit a parlar mai d'Uganda.
