Publicitat
Publicitat

PREMSA

L’ecosistema mediàtic cubà s’obre

Apareixen a l’illa diverses revistes independents que ja competeixen amb els mitjans oficials

Fa aproximadament un mes, la viceministra d’Educació de Cuba oferia una entrevista al diari Granma en què desmentia que es tanqués una famosa escola preuniversitària de l’Havana. Era un desmentiment estrany perquè cap dels mitjans oficials -els únics que poden existir segons la Constitució- ho havia avançat i el diari no explicitava d’on sortia aquella informació. És un exemple de les petites victòries que obtenen les revistes i diaris de l’incipient ecosistema mediàtic independent cubà, que, tot i trobar-se en uns llimbs legals i no existir per a l’estat, són capaços de marcar l’agenda informativa per l’enrenou que generen algunes de les notícies que publiquen.

La majoria d’aquestes revistes han sorgit en els últims dos anys a partir de l’acostament entre Cuba i els EUA. Robin Pedraja, director de Vistar -la més famosa d’aquestes revistes, centrada en la faràndula i la nit cubanes-, destaca que el projecte va sorgir amb l’objectiu d’informar sobre “la part de la cultura cubana que no estava mediatitzada” per l’oficialitat, com el reggaeton, les arts visuals i la fotografia, però també per aprofitar la demanda de publicitat que necessitaven els nous negocis privats que sorgien. Vistar, que surt mensualment, centra les seves portades en una personalitat destacada de la societat cubana però que no té res a veure ni amb el govern ni amb la Revolució. És una característica que comparteixen les altres revistes que no parlen de política -la forma més eficaç de mantenir-se en els llimbs- però que, inconscientment, projecten la imatge d’una “nova Cuba”, com diu Pedro Rodríguez, director de la revista esportiva Playoff. Rodríguez explica que hi ha esportistes cubans que se’n van anar de l’illa i van desaparèixer dels mitjans oficials, però sobre els quals la gent té interès a saber com els va.

Distribució creativa

Per poder arribar a la població, aquestes revistes han de fer front a dos grans problemes. D’una banda, les revistes no es poden imprimir ni vendre, perquè la alegalitat es basa en el fet que la Constitució és antiga i no té en compte internet. De l’altra, però, l’accés dels cubans a la xarxa és ínfim, ja que només hi poden accedir des de determinats punts wifi pagant l’equivalent al 10% del salari mensual mitjà per una hora.

Això va obligar a trobar una solució creativa només possible a Cuba: la inclusió de les revistes al paquete. El paquete és una mena de Netflix analògic que es distribueix setmanalment a l’illa de forma també alegal. Els ciutadans miren les sèries i pel·lícules de més actualitat després de contactar amb el paquetero, que cada setmana té un gigabyte d’informació nova que deixa copiar en una memòria a canvi d’un preu establert. Al paquete s’hi pot trobar des d’aquestes revistes en PDF fins a partits de futbol, pornografia i vídeos de gatets de YouTube.

El Darío, director d’una revista especialitzada en disseny i arquitectura, assegura que uns sis milions de cubans compren setmanalment el paquete, però que no hi ha manera de veure quants llegeixen la seva revista. “Per Google Analytics veiem que tenim 4.000 o 6.000 descàrregues, moltes des de Cuba, però també d’altres països”, diu. De fet, moltes d’aquestes revistes s’han agrupat en una mena de clúster i han contractat un professional perquè faci una enquesta per sondejar realment quanta gent les llegeix. “De moment va fatal -reconeix el Darío-. La distribució és un problema, perquè has de trencar amb l’esquema tradicional de lectura. Al nostre públic, majoritàriament entre els 30 i els 50, li costa bastant deixar el paper”, explica.

Un dels trets més sorprenents d’aquest ecosistema mediàtic és que cap d’aquestes revistes ha estat creada ni està dirigida per periodistes. El Darío i el Robin són dissenyadors, el Pedro és director de fotografia i la Marta Deus -directora de Negoluti on, creada fa un any i centrada en emprenedoria cubana i en els nous negocis a l’illa- tenia una empresa de consultoria i serveis comptables.

Això provoca que totes les publicacions estiguin molt treballades des del punt de vista visual i que els seus directors siguin una mica ingenus a l’hora de treballar: “Jo volia fer una revista perquè era un mitjà per expressar el meu disseny -diu el Darío-. Fora del planeta Cuba ningú es plantejaria fer una revista per la competència que hi ha i la feina que comporta. Jo no tenia ni idea del que significava fer una revista”.

La Marta, per la seva banda, explica que el que la va motivar a iniciar la revista era la manca d’informació respecte al nou sector privat cubà. “Aquest sector no existia fa quatre anys”, subratlla, i afegeix que va ser en un setmanari de Miami que va constatar l’interès del món per aquesta nova activitat. “Per això la revista és bilingüe. Volem ser la Forbes cubana”, diu.

Futura llei de premsa

Amb el relleu que hi haurà a Cuba al febrer -el president, Raúl Castro, va anunciar que es retiraria després del seu segon mandat de cinc anys-, sovint es parla sobre una nova llei de premsa que assumeixi aquest fenomen d’alguna manera. Eloy Viera és advocat i assisteix legalment la majoria d’aquestes publicacions. Ell considera que la llei de premsa encara trigarà a arribar perquè el govern té altres prioritats, i pensa que, un cop s’aprovi, “no serà una llei que pluralitzi els mitjans, sinó tot el contrari”. Tot i això, Viera considera que l’estat ja fa servir mecanismes per dificultar l’activitat de les revistes i que podria acabar amb la seva activitat si creixen massa.

Entre els directors les opinions són diverses: alguns senten que són a la pole position dels mitjans del futur al país i uns altres, en canvi, creuen que mai es normalitzarà la seva situació i diuen que estan cansats d’esperar.

Postveritat

Etiquetes

Més continguts de

Postveritat
PUBLICITAT
PUBLICITAT