CRÍTICA XARXES

Macron, la ciberguerra i el medi ambient

ALBERT CUESTA
ALBERT CUESTA

Potser seguirem sense saber qui ens espia o ataca al món digital, però gràcies al president de la República -la francesa, vull dir- almenys ja sabem qui no té cap vergonya de fer-ho. Emmanuel Macron ha aprofitat la cimera celebrada aquests dies a París per presentar l’anomenada Crida per a la Confiança i la Seguretat al Ciberespai. És un acord sota el paraigua de l’UNESCO que de moment no es concreta en cap legislació, però sí que formula els principis per promoure els drets humans a internet, evitar el hackeig de processos electorals i el robatori de propietat intel·lectual per mitjans digitals, i aturar les ciberactivitats malicioses en temps de pau, sobretot les que representin una amenaça o perjudiquin significativament els individus.

La Crida proposa també bones pràctiques en matèria de ciberseguretat i que els investigadors especialitzats puguin avisar les empreses i els governs de l’existència de forats de seguretat en els seus sistemes.

D’entrada sembla una bona idea, i així ho creuen els 50 estats (entre ells, tres dels membres de l’aliança d’espionatge dels Cinc Ulls: Canadà, el Regne Unit i Nova Zelanda), els 130 grups del sector privat (inclosos el Cybersecurity Tech Accord impulsat per Microsoft i la Charter of Trust promoguda per Siemens) i les 90 universitats que han signat l’acord. També s’hi han apuntat IBM, HP, Facebook, Google i fins i tot Kaspersky, sovint acusada de col·laborar amb el règim de Vladímir Putin en algunes activitats dubtoses.

En canvi, l’acollida que la proposta de Macron ha tingut en altres àmbits fa pensar que la ciberseguretat i el medi ambient tenen almenys un punt en comú: hi ha estats que se’ls passen tots dos pel forro. Igual que hi ha països que es neguen a subscriure els acords de Kyoto sobre sostenibilitat perquè consideren que són perjudicials per al seu desenvolupament econòmic, el pla de Macron sobre seguretat digital ha estat ignorat inicialment per governs tan importants com els dels EUA i Austràlia, els altres dos membres dels Cinc Ulls. Naturalment, tampoc s’hi han avingut règims autoritaris com la Xina, Corea del Nord, Rússia i l’Iran, que tenen programes específics de ciberguerra, ni Israel, que té una potent indústria de ciberseguretat. Significativament, també s’han desmarcat de l’acord les tecnològiques xineses Huawei i ZTE: els seus productes són vetats als EUA perquè són sospitoses de practicar l’espionatge digital, i sobta que no hagin aprofitat l’ocasió per insistir en la seva innocència. Per cert, i per increïble que sembli, l’estat espanyol sí que ha subscrit la Crida de Macron. Potser creu que els ciberatacs contra els seus propis ciutadans no compten. M’imagino què en deuen pensar els responsables dels dispositius informàtics del 9-N i l’1-O.

Més continguts de