Per què amaguen que 'Alcarràs' està rodada en català?

"Fa història" és un sintagma que apareix en bona part de les notícies sobre Carla Simón i el seu triomf a la Berlinale. Però mentre a la premsa catalana ocupa fotografies generoses a les portades, a la de Madrid cal agafar la lupa per veure-la sostenint l'estatueta de l'Ós d'Or en un dels mòduls petits de portada. La caverna ho ven com un triomf del cinema espanyol, però la grandària de les fotos permet intuir que se la miren més aviat des de lluny. I després hi ha el fet que, a Madrid, només El País consigna que la seva pel·lícula Alcarràs està rodada en català. Carla Simón és, per a la resta de capçaleres, una directora espanyola als titulars, catalana a l'interior del text, i la llengua de les seves obres una niciesa que no cal ni esmentar. A Catalunya, El Periódico dedica dues pàgines a l'assumpte –una de les quals conjunta amb El Periódico de España–, però no arriba a explicitar la llengua en què roda la directora. És difícil prestigiar el cinema en llengua catalana si ni tan sols quan guanya un premi gros la premsa li atorga carta d'existència i entitat.

Esclar que, quan a Madrid sí que es consigna la llengua del film, el resultat encara és pitjor. A El Mundo escriuen que Alcarràs és "de nom impronunciable per pràcticament tot el pati de butaques del Berlinale Palast". Bé, l'any anterior va guanyar la romanesa Babardeală cu bucluc sau porno balamuc i no recordo que ressaltessin la seva sonoritat. "La dedicatòria va sonar una mica rústica", postil·la el crític, en una crònica on es diu que la pel·lícula "explica la història d'uns agricultors de Lleida que, a més, parlen un accent català tan peculiar com per força amagat". L'adjectiu peculiar és ben eloqüent sobre tota una manera de mirar-se el món, des de la Puerta del Sol com a quilòmetre zero del mapa d'accents del món.