Si Arthur Miller aixequés el cap
Deia Arthur Miller que un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa. Què diria el dramaturg si s’alcés d’entre els morts i veiés que arreu del món moltes nacions estan polaritzades en dos bàndols irreconciliables, incapaces d’entrar en un procés dialèctic profitós? Avui dia caldria actualitzar el seu adagi i trobar una definició per a aquells mitjans que només s’adrecen al seu propi bàndol entotsolat. I, quan això passa, és probable que la narrativa del mitjà acabi caient en una espiral monotemàtica en què els esdeveniments passen a un segon terme perquè només importa la crítica a l’equip contrari, per reforçar la identitat.
Comparem aquests dos titulars de diumenge. El primer és d’El País: "El PSOE denuncia un atac sense treva a un president legítim". El segon, de l’Abc: "El PSOE s’aferra al victimisme i abraça el ‘lawfare’ dels seus socis". Cap dels dos ajuda el seu lector a res de pràctic: no informen d’algun succés rellevant, no ajuden a prendre cap decisió... només contenen altes dosis dels greixos saturats de la interpretació. I és així com tots dos poden ser veritat al mateix temps. Esclar que hi ha una cacera per matar el Perro Sanxe i esclar que el PSOE intenta capitalitzar-ho políticament. Però si dos dels principals diaris espanyols malbaraten la portada de diumenge en aquest joc emocional qui surt perdent és el lector, d’un rotatiu i l'altre, perquè el debat sobre la cosa pública queda denigrat a una picabaralla sobre la forma i el contingut. Que a Espanya existeix lawfare és d’una obvietat palmària. Però la manera de solucionar-ho no és fent el ploricó, sinó esmolant el periodisme per explicar, amb noms i detalls, els seus perversos mecanismes. Sobretot perquè els qui dominen aquests mecanismes saben com vacunar-se. Només han d’exclamar, encara amb la porra penjant: "Victimista!"
