Sèries
Mèdia 11/11/2022

Atresmedia mira el bakalao més enllà de tòpics amb ‘La Ruta’

La sèrie, del director Borja Soler, recrea un fenomen que era molt més que “pàrquing, pastilles i els cotxes tunejats”

Arnau Mercader Sala
3 min
La sèrie segueix la trajectòria d'un grup d'amics

BarcelonaAtresmedia amplia el seu catàleg amb l’estrena, aquest diumenge, de la sèrie pròpia La Ruta. Ambientada en la València dels anys 80 i 90, i amb la Ruta del Bakalao de teló de fons, aquesta ficció explica el fenomen de la música màquina i l’arribada de les raves eternes amb un mecanisme narratiu invers, d’endavant cap enrere. "Comencem l'any 1993 i anem fent passos enrere a cada capítol fins a acabar el 1981", detalla Borja Soler, director i creador de la sèrie.

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Aquesta ficció de vuit episodis de 50 minuts està interpretada per Àlex Monner, Ricardo Gómez, Elisabet Casanovas, Claudia Salas i Guillem Barbosa. La història narra el pas d’un grup de cinc amics, el Marc (DJ d’èxit), la Toni (rutera professional), el Sento (empresari d’èxit), la Nuria (representant de la part artística de la Ruta) i el Lucas (pioner de la moguda valenciana), des de l’adolescència fins a la maduresa, a través dels anys més significatius del moviment de la música màquina. "La sèrie parla de créixer, en tots cinc anirem veient com decideixen ser el que són", segons explica Roberto Martín, cocreador del drama.

L’equip ha rodat en paratges exteriors i interiors naturals i ha tingut la difícil i laboriosa tasca de recrear de manera fidedigna les discoteques que formaven la Ruta: Puzzle, Espiral, N.O.D., ACTV, Spook, Barraca, Chocolate, Heaven i The Face, situades en poc més de trenta quilòmetres de carretera del Saler (València). El recorregut per aquests locals durava 72 hores, de divendres a diumenge, ininterrompudament i amb la música màquina a tot volum com a protagonista. Avui dia només Spook i Barraca continuen obertes i altres han modificat les seves instal·lacions.

Sens dubte, la música va ser un element vertebrador d’aquestes dues dècades. A la mateixa època sorgeix la Movida, protagonista de molta nostàlgia en contraposició amb la Ruta del Bakalao, que no havia sigut encara protagonista de cap ficció. "Poder ser el primer és una gran responsabilitat", apuntava Soler. Com a curiositat, el terme popular bakalao va sortir de la botiga Zig-Zag, quan un client comença a anomenar, d’aquesta manera tan peculiar, la música d’importació hard techno i hard trance. Aquesta botiga, sorgida l’any 1983, va ser el primer negoci espanyol especialitzat en l’univers professional dels DJ.

Molt més que estereotips, pastilles i denúncies

En un principi la Ruta era un moviment cultural que atreia un ventall molt variat de públic i un grup d’edats molt més ampli del que ha quedat a l’imaginari. "Documentant-nos vam descobrir una era que era molt més que el pàrquing, les pastilles i els cotxes tunejats", detalla Soler. Un moviment que hauria pogut tenir la importància que té ara la música electrònica a Berlín. "Si s’haguessin agafat seriosament l’oci i la potencialitat cultural que tenia en aquell moment tot el desplegament de DJs, clubs i gent volent passar-s’ho bé, crec que estaríem parlant ara mateix que València va ser un lloc de construcció de l’oci i la festa com alguna cosa culturalment rellevant", afirma Àlex Monner, que interpreta un DJ d’èxit en el moment de més repercussió i massificació.

Malgrat tot, la mescalina i la MDMA van ser les drogues per excel·lència de la moguda valenciana, encara que només van ser populars entre el 1983 i el 1988. Aquestes pastilles al·lucinògenes van ser substituïdes espontàniament per l’speed, tal com recull la sèrie. El Marc, la Toni, el Sento, la Nuria i el Lucas prenen tota mena de substàncies il·legals per aconseguir el famós subidón. La Ruta, però, “no tracta de ser moralista, la sèrie ni romantitza el que va ser la Ruta del Bakalao”, afirma Gómez. “Hi haurà molta gent que s'hi sentirà molt identificada i gent que haurà viscut just la part oposada”, afegeix.

La Ruta del Bakalao va saltar, ràpidament, a les pantalles televisives de les televisions més sensacionalistes, amb els pares horroritzats, que no entenien un moviment que causava furor. Va ser a partir del 1993 quan els mitjans de comunicació van assenyalar, amb reportatges molt crítics, les drogues de disseny que consumien els joves per aguantar les hores de festa contínua. El documental Hasta que el cuerpo aguante (1993) de Canal+ o especials del programa Código 1 (1993) de TVE van descobrir al públic en general què era la ruta de què parlaven els joves. Com expliquen els creadors, va ser el programa realitzat per Canal+ “el que va dilapidar la imatge de la Ruta i va acabar la seva part cultural”. La seva imatge va quedar, des de llavors, lligada a les drogues i va marcar l’inici de la fi.

stats