Qui aturarà l'insultador en cap?
En poques setmanes, Donald Trump li ha dit “porqueta” a una periodista, “lletja per dins i per fora” a una altra, “persona terrible” a una tercera i ha preguntat a una quarta si era "estúpida". Totes dones. Quan li van preguntar a la cap de premsa de la Casa Blanca pel primer d’aquests insults, ella va replicar que calia entendre-ho per “la franquesa” amb la qual s’expressa Trump. En aquest punt de la mala pel·lícula no sorprèn que el president americà sigui del club dels “Oh, és que jo soc així”, ni de la confraria del “Demano perdó si algú s’ha sentit ofès per les meves paraules, merdosos”. Durant la seva primera campanya electoral, Trump va dir que podria disparar algú a la Cinquena Avinguda de Nova York i no perdria cap vot. És una frase que només pot dir algú colossalment neci o perversament astut. Encara ara no sé si era una cosa o l’altra i tendeixo a pensar que, en realitat, la seva màgia és poder ser les dues alhora. Perquè, des del punt de vista comunicatiu, l’insult funciona i és un doble guany. Els adeptes el celebren tribalment i els que protesten gasten part del seu temps a la Casa Blanca preguntant per aquestes collonades, quan podrien dirigir les seves preguntes a afers més transcendents.
Michelle Obama va deixar aquella frase per a la història: “When they go low, we go high” (“Quan ells baixen el nivell, nosaltres apuntem amunt”) però, en vista dels fets, no és precisa. Trump ha estat el principal ambaixador d’una manera de fer política pensada per a les xarxes socials, perquè s’adapta a la perfecció als quatre vèrtexs d’aquesta plataforma: immediatesa, polarització, confrontació i desinformació. Apuntar cap amunt no funciona. Baixar a les clavegueres, tampoc: acabes ballant la música d’un altre. Qui descobreixi la manera efectiva d’oposar-se a aquesta política comunicativa trinxeraire il·luminarà el camí per a un canvi d’etapa.
