La desclassificació d’una ingent quantitat de documents relacionats amb el corruptor de menors Jeffrey Epstein planteja una sèrie de reptes importants al periodisme actual. De seguida han aparegut una miríada d’informacions en què es diu que tal o tal persona hi apareixen esmentades. Control + F per buscar noms, i avall, que fa baixada! És així, per exemple, que sabem que José María Aznar, Ana Botella i el seu gendre hi surten. Però de moment ningú ha relacionat aquesta menció amb cap possible activitat delictiva, menys encara relacionada amb la xarxa de prostitució i pedofília que mantenia. El vincle aparent més rellevant entre tots dos, a hores d’ara, és el discurs que va fer Aznar en la seva era de deliris de grandesa quan justificava anar a la guerra al Golf durant un acte d’una fundació finançada pel milionari. Per funest que hagi estat aquest personatge acomplexat en la història espanyola, convindrem que la mera inclusió del seu nom en un paquet de dos milions de pàgines no comporta cap escàndol i fins i tot es podria posar en dubte de si mereix ser notícia (quan l’ànim evident és esquitxar el seu nom, posant-lo al costat del magnat caigut en desgràcia).
Una altra cosa és si es troba el motiu pel qual Aznar va rebre un paquet seu i això il·lumina alguna qüestió rellevant. M’inquieta que l’alliberament d'aquests dos documents es quedi en un simple buidatge acrític de noms. A veure qui, en aquesta sopa de lletres, és el primer a trobar algú conegut, preferentment de la trinxera contrària. Si no hi ha una investigació veritable a partir d’aquí i ens quedem amb la resposta marcada pel pervers ritme de la immediatesa –efervescent i vistosa, però que baixa com l’escuma de la cervesa–, haurem perdut una oportunitat d’or per demostrar la potència del periodisme en l’era de les dades.
