Campament de morro fi
BarcelonaUn botó, totes les velocitats. "The smart sense of touch ", diu la convocatòria. Al principi m'emociono pensant que es tracta d'una sessió de tuppersex però de seguida veig, no sense certa tristesa, que es tracta de la presentació de la nova batedora Braun al Macba.
Dins una vitrina il·luminada com si fos un estri de cuina fenici antic i molt valuós, hi ha la batedora en qüestió, un portent de la tecnologia envoltat per tot de senyores ultrabronzejades que fan de comercials per a revistes de moda. Que poc que s'ho pensava l'inventor del minipimer, el barceloní Gabriel Lluelles, que la seva andròmina acabaria mig segle després en un museu d'art contemporani!
El xef Marc Fosh, estrella Michelín i padrí del giny, s'ha muntat la paradeta enmig del Macba per ensenyar que bé que va la màquina per fer gaspatxo i altres mescles. Quan ja creia que estava tot dat i beneït em parlen d'un sopar sobre rodes per a 30 elegits, un recorregut turístic per Barcelona dalt del Gourmet Bus, on serveixen un sopar fet per Carles Gaig amb el nou minipimer. I jo no acabo de veure clar el binomi àpat de llar d'avis 100% triturat i autocar, perquè és l'únic vehicle en què em marejo i prefereixo no fer el numeret de la Font Màgica davant la colla d'entranyables senyores marrons. El menú promet: royale de pintada amb parmentier de patata i bolets.
Per sort, han pensat en tot. Després de passejar-nos per mig Barcelona el bus aparca en un carreró de Montjuïc per sopar sense estrebades. S'estenen les estovalles a sobre dels iPads incrustats a les tauletes i comença el ball a la cuina del pis de baix. El Gourmet Bus, un vehicle únic al món, és com la sèrie A dalt i a baix però en versió segle XXI. Dos cuiners que pensaríeu que són models si no fos perquè es mouen a l'estreta cuina amb precisió de cirurgià obren contenidors envasats al buit i emplaten per anar posant els serveis amb rapidesa al muntacàrregues, i els cambrers a dalt els reben i els serveixen. És un espectacle que costa 105 euros i val molt la pena d'assaborir.
"Fa la mateixa calor que en una cuina de restaurant però no pots improvisar, no tens neveres amb producte extra", comenta un dels cuiners sense deixar de pintar els plats amb crema de tòfona sota la mirada dels passatgers, que ara estan amorrats al vidre de la cuina. Però de seguida tornen als seus llocs. Passades les 10, hi ha gana.
M'han assegut en una tauleta per a dos amb un fotògraf d'un altre diari. És simpàtic. Quan baixem de Montjuïc i s'acaba la ruta s'acomiada de mi però no de la resta perquè no vol fer-se la foto de grup que vol l'organització. L'imito i enrere queda una nit molt curiosa de turisme i gastronomia.
