Publicitat
Publicitat

"L'ARA ha sigut el projecte de la meva vida i ara el meu projecte és la meva vida": discurs de Carles Capdevila a la redacció

Disculpeu que us demani una estoneta d'atenció. El que us vull dir també va adreçat als lectors, per això ho gravarem, si no us sap greu.

Us vull anunciar que el consell d'administració em va fer una oferta generosa per deixar la direcció de l'ARA i ocupar una nova posició més adequada a la meva situació, i la vaig acceptar, agraït. És el millor per al projecte i també per a mi. Ara i aquí us anuncio que deixaré formalment de dirigir l'ARA per sempre, definitivament, el 28-N, el dia del cinquè aniversari. Ja no seré més el vostre ‘jefe’.

És un final brusc, precipitat, d'un projecte en què he deixat l'ànima, però l'accepto amb serenitat i alegria. I amb la sensació d'un cicle rodó, que va començar amb un 5-0 i acaba amb un 0-4. A més, no sóc cap excepció. Tots els directors tenim finals bruscos. Si no se't carrega un càncer se't carrega un amo, o un govern, o un banc, o una combinació d'algunes d'aquestes coses.

Vull aclarir que deixo la direcció. No deixo l'ARA. Tindré un títol simbòlic del qual estic orgullós, el de director fundador, aquest només el puc tenir jo, i escriuré la meva columna diària molts, molts anys. I faré entrevistes i reportatges, i representaré el diari, i ajudaré la nova direcció amb el que em demani.

Però per a mi és oportú deixar l'estrès i els conflictes de la gestió diària, interna i externa. I per al diari, que sempre està davant dels 3 mesos decisius, des de fa 5 anys, és millor tenir un director ‘full time’.

No vull que interpreteu cap resignació ni rendició en aquest canvi. El cap em bull d'idees i projectes, articles a fer, noves xerrades, llibres a escriure, temes a seguir, gent a conèixer i de qui aprendre. Estic més actiu que mai, però vull tenir ben activa la part creativa i no la que es menja marrons. De marró ja en tinc un, i em vull dedicar només a gestionar aquest. La resta, tot seran activitats que em fan feliç amb gent que m'estima. Seré un company vostre, i això em ve de gust.

Tampoc hi busqueu cap complicació mèdica, en la decisió. El meu tractament va de meravella, està ben encarrilat, ja he superat amb èxit la primera fase, i avui mateix ingressaré perquè m'operin i demà el meu tumor serà fora, ja només em quedaran uns mesos de químio per fer net del tot.

Sabeu que en aquests anys no he desconnectat un sol cap de setmana. He estat de 7 del matí a 12 de la nit sempre connectat. He sacrificat la família i la vida pel bé del projecte. L'ARA ha sigut el projecte de la meva vida. Ara el projecte de la meva vida és la meva vida. Necessito petons de mare, i de fills, necessito fugir de l'estrès i abraçar un canvi de ritme que reforci les meves defenses. Vull viure, riure i escriure.

En l'hora del comiat, abusaré de la vostra confiança i us vull dir 7 coses.

U. Estic molt satisfet i orgullós. Vaig acceptar la direcció amb una il·lusió boja i una responsabilitat total, i deixo la direcció amb un orgull gegant i una satisfacció total. Feu un diari collonut. Que ningú us acomplexi ni us menystingui, hem fet un miracle, i ho hem aconseguit perquè no sabíem que era impossible, i perquè hi hem deixat la pell. I perquè sou molt bons.

Dos. Vull fer alguns agraïments.

El primer per a la persona que em va embolicar en aquesta bogeria fantàstica, l'Oriol Soler, l'emprenedor amb potes que ho va imaginar, i em va oferir dirigir el projecte i el diari. Ha sigut duríssim però ha valgut molt la pena. Gràcies, Oriol.

El segon és per als tres principals accionistes, Ferran Rodés, Víctor Font i la Fundació Carulla. Sense la vostra inversió no seríem aquí. Gràcies per la confiança i la paciència inversora.

El tercer agraïment és per a la gent que ha fet molt i ja no és aquí. El vull simbolitzar en dues dones fantàstiques que mereixerien ser aquí. L'Ariadna Trillas, que va ser directora adjunta, una de les millors periodistes que he conegut. I la Marta Marron, la directora general que va salvar el projecte ella soleta, quan la gestió anava a la deriva. Gràcies pel que heu fet per l'ARA. Us admiro, us enyoro i us estimo.

I el quart agraïment és per a tots els que van intentar que l'ARA no sortís o que no ens en sortíssim. Persones amb noms i cognoms que van fer de tot. Alguns ara ho han oblidat i m'abracen i em diuen que ells ja ho sabien que aniria bé. Jo no oblido el que feien. No ho oblido perquè els hi agraeixo. Confesso que he estat moltes vegades a punt de deixar la direcció, per esgotament, en moments difícils. Però a la nit pensava en l'alegria que tindrien i decidia continuar. Gràcies a ells per ser un estímul per continuar.

El tercer capítol és el de l'orgull.

Estic moooolt orgullós dels quatre socis minoritaris però que són l'ànima del projecte, l'Antoni Bassas, l'Albert Om, en Toni Soler i en Xavier Bosch. Jo us vaig enredar, us vaig convidar a posar-hi diners i a donar la cara pel projecte. I us heu partit la cara per l'ARA, amb una generositat enorme, perquè a vegades us ha perjudicat. I us he sentit sempre propers i còmplices. Fa cinc anys us considerava amics i ara pràcticament germans. I mentre vosaltres quatre sigueu al cor del projecte i n'avaleu la independència editorial, aquest serà el meu diari.

Estic mooolt orgullós d'aquesta redacció. Del vostre talent, impressionant. De com apreneu de ràpid. De com heu lluitat per guanyar-vos el lloc en el mapa mediàtic. De la vostra entrega, de les hores regalades, de la passió. De l'orgull que teniu i exhibiu de ser de l'ARA. I sobretot, sobretot, de l'equip humà que sou. Sou molt bones persones, i si en tenia cap dubte ara que estic malalt m'heu demostrat un afecte impressionant i emocionant. No és normal que sigueu tan carinyosos amb un ‘jefe’. Us estimo.

Estic mooolt orgullós dels lectors i subscriptors de l'ARA. De la fidelitat, de l'entusiasme amb què vau abraçar el projecte des del primer dia. Sou una comunitat que ens transmet afecte i exigència. Els periodistes hem d'assumir cada cop més que som simples moderadors d'una comunitat de lectors intel·ligents, i us hem de deixar més protagonisme, i pensar sempre en vosaltres. Els lectors al centre. Amb vosaltres fer això és fàcil i ve de gust. Ens sentim llegits, acompanyats, vigilats i estimats pels que sou de l'ARA.

El quart punt són les disculpes.

Demano perdó pels errors que he comès, que són uns quants. Per no ser prou bo, per haver transmès al diari les meves mancances. Molts cops hi he pensat. Ostres, si haguessis sabut fer millor això, no hauríem patit tant, ja seríem més lluny. He procurat aprendre ràpid, però l'ARA ha pagat algunes limitacions del seu director. Per això és bo canviar, els mandats han de ser curts perquè corri l'aire i allà on jo no he sabut arribar hi arribi el següent.

El cinquè punt l'he de fer per treure-m'ho de sobre. Aquest viatge meu de 5 anys a prop dels poders no m'ha agradat. Ho he patit molt. M'han fet patir. Ho dic sorprès i decebut, potser és ingenuïtat, però prefereixo ser ingenu que cínic. Als poders, al món de les persones amb capacitat de coacció, sobretot econòmica, hi he tingut molts disgustos. Hi ha excepcions, esclar, hi he fet algun amic. Però hi ha gent mediocre, hi ha molts homes, molta testosterona barata, i a sobre molta covardia. A mi m'han arribat a dir que no era prou fill de puta per ser director. O que tenia massa escrúpols per ser director. T'ho deien i no els queia la cara de vergonya ni res. T'ho deia gent que fa tant temps que no té principis que no sap que se'n diu principis, i no escrúpols, que no és una qüestió d'angúnia, és una qüestió de dignitat. Cinc anys després jo ja era també un poder, segur que més mediocre i més covard que quan vaig entrar, perquè els mecanismes són patètics. Hi ha gent que ja no recorda ni per què el volia, el poder, ocupat només a mantenir-lo a qualsevol preu. Per això els poders masculinitzats i testosterònics són covards, perquè s'atreveixen amb els que haurien de servir, però són servils i submisos amb els poders fàctics. Estic content de perdre de vista aquests poders, però ells no em perdran de vista. Com a persona lliure, com a periodista lliure, miraré de combatre i denunciar les seves misèries.

Calen més dones, moltes més, no una per a la foto. Calen nous tons, nous estils. Cal entendre el poder com un encàrrec provisional al servei de la gent.

Estic content i alliberat de deixar les llotges ‘vip’, les files zero i els reservats. Ara em sento més proper als companys d'oncologia, gent humil que lluita amb dignitat. Vull sentir-me més a prop dels que pateixen que dels que fan patir, i espero que això em faci millor periodista.

El sisè punt és dir-vos que als poders no els agrada la llibertat de premsa. Ho he comprovat cada dia. Durament. Són al·lèrgics a la llibertat d'expressió. I estan valents, l'economia ho pot gairebé tot. Creuen que poden condicionar els discursos des de despatxos foscos. Per sort tot va canviant, i cada dia hi ha més escletxes, i tot es va sabent, i se sabrà molt més. Però la independència periodística cal defensar-la cada dia, plantant cara, amb coratge. Calen periodistes valents, gestors valents. I cal que els lectors pagueu pels continguts per mantenir redaccions. Un mitjà massa dependent dels accionistes o dels ajuts o de la publicitat no serà independent, per definició. Això ho hem d'entendre, perquè un país sense mitjans lliures mai no serà un país lliure.

A mi m'heu ajudat molt vosaltres a ser valent. Segur que ho hauria d'haver sigut més, he fet el que he pogut. Aquesta és una redacció compromesa amb la veritat, amb el periodisme. Una redacció combativa. Sou encara més ingenus que cínics, i que ho sigueu per molts anys, perquè som aquí perquè no sabíem que era impossible. Celebro que hagueu constituït un comitè professional per vetllar des de la base, des de la redacció, per la independència del projecte, i em tindreu sempre al vostre costat defensant-la.

I el setè punt és més personal. Us vull suplicar que vetlleu per mantenir algunes dèries del Capde. Que el diari sigui educat, creatiu, sensible amb els que pateixen, agraït amb els voluntaris i els que arreglen el món, respectuós amb els mestres i educadors. Que feu bogeries, diaris especials, dels que no ha fet ningú. Si afluixeu em tindreu aquí rondinant. L'altra cosa és que hi ha persones al diari amb qui ha nascut una amistat, sempre limitada i frenada perquè el càrrec imposava, per no semblar que em fèieu la pilota. Ara que ja no seré el vostre ‘jefe’ podrem ser ben amics, si voleu. I res, que molta salut, bon humor i molta sort. Visca l'ARA.

Postveritat

Etiquetes

Més continguts de

Postveritat
PUBLICITAT
PUBLICITAT