La caverna, davant del plat de verdura

 “Quatre anys més de Sánchez”, titula La Razón en portada, amb la mateixa resignació de l’infant que veu com aterra sobre la taula, un dia més, un plat de patata i mongeta. A la cadira del costat, l’Abc es nega a assumir que el menú ho és a quatre anys vista. Creu que encara hi ha esperança i el pare potser li acabarà servint llibrets amb quètxup: “Sánchez aconsegueix la investidura, però no la legislatura”, diu el seu titular principal. Bona sort amb el plat de bròcoli dels pròxims 1.461 dies. I aleshores hi ha El Mundo, el nen que no para quiet i que ni tan sols s’ha assegut encara a taula: el dia que toca consignar una notícia capital com és la revàlida d’un president de govern, ell decideix que les bledes se les menjaran sa tia, i surt amb un ciri trencat per obrir primera pàgina: “Empresaris i fons alerten del risc d’invertir a Espanya”. Em sap greu, fill: si tanques els ulls, la coliflor segueix sent coliflor –i no uns macarrons a la bolonyesa– i Pedro Sánchez segueix sent president. Rebec, el diari comença a picar furiós amb els coberts sobre la taula i destaca en portada un article de Javier Redondo dedicat a Sánchez –sí, fill, el president Sánchez– titulat "El césar de las tinieblas" on li dedica les següents bondats: “agressiu”, “traïdor”, “només subsisteix, perdura i repunta a les batusses i la tangana”, “personatge d’Alatriste desproveït de la poètica que el creador concedeix als seus brivalls”, “buscavides atabalat i molest pels seus anys de màscara i penombra”, “ressentit”, “farsant”, “bonista lleuger”, “envilit”, “supedita la seva autoestima al poder de què disposa”, “sembra zitzània i deixa al seu pas terra cremada i un riure jactanciós i buit”.

Va, vinga, un parell de glops de suc de préssec. Però després t’has de menjar els espinacs.