El mètode Dalmau per anar a dormir
Ara, la plataforma S3 per als més petits acaba d’estrenar Els contes de la Pinya recuperant així una de les grans tradicions de la televisió infantil: anunciar l’hora d’anar a dormir.
La generació dels seixanta recorden la Família Telerín i la seva cançó Vamos a la cama que hay que descansar. La dels vuitanta, el Casimiro, aquell monstre pelut amb vambes que només aparèixer en pantalla mirava als espectadors: “¡Qué ven mis ojos! ¿Niños? ¿Pequeñuelos? ¿Personas diminutas y aún levantados?” i aleshores cantava una cançó de bressol en versió rock’n’roll on animava els nens a posar-se el pijama, rentar-se les dents “con mucha pastita y agua corriente” i ficar-se al llit.
Ara, l’estrella que ens diu bona nit és l’Òscar Dalmau. El presentador va vestit com ho faria un aristòcrata al capvespre: amb batí de seda amb unes lletres daurades brodades al pit i sabatilles de vellut. El seu personatge vindria a ser una mena de versió sofisticada de Fred Rogers, el llegendari presentador dels programes infantils de la PBS, la televisió pública nord-americana. Un home adult en un context infantil, d’aspecte més aviat conservador, de tarannà tranquil i d’una gran tendresa. Però Dalmau no està sol. Aquesta vegada l’acompanya la Pinya, una gosseta púdel preciosa que, encara que sembli un peluix, és de veritat. L’animaló enamorarà les criatures i, molt possiblement, la família sencera. El programa pot provocar una allau de demandes d’aquesta raça de caniche a les cases amb canalla i fins i tot és possible que el nom de Pinya es posi de moda a l’hora de batejar les bèsties.
Després d’una sintonia dolça del programa que pot servir d’estímul per anunciar l’hora d’anar al llit, el presentador, assegut en una butaca i amb la gosseta a la falda es presenta: “Jo soc l’Òscar i aquesta és la Pinya. Té molta son, però li costa adormir-se. També us passa, a vosaltres? Doncs no patiu, perquè us explicaré el conte dels tres porquets”. La Pinya, força relaxada, escolta l’amo. I Dalmau explica un conte que no s’allarga més de cinc minuts. Ho fa seguint els paràmetres de la tradició oral més clàssica a l’hora d’explicar una història: amb expressivitat, ajustant la intensitat a l’acció dels personatges i impostant la veu dels diferents protagonistes. Un seguit d’il·lustracions complementen la narració. Fins que el conte s’acaba. “I vet aquí un gos i vet aquí un gat, els ulls de la Pinya ja s’han tancat” conclou Dalmau. I, amb alguna filigrana pel que fa a la realització i el muntatge, ja trobem la Pinya profundament adormida als braços de l’amo.
En una època en què la necessitat de superar els estereotips ha portat a modificar els contes tradicionals, Dalmau recupera els clàssics de la literatura infantil. El programa es pot integrar a les rutines familiars com un hàbit que anticipi l’hora d’anar a dormir –que tot ajuda– i així aconseguim que una generació de nens i nenes incorporin Els contes de la Pinya com el seu referent televisiu per estimular la somnolència però, per fi, en català.
