Crítica TV 04/10/2022

El periple del corresponsal a la Xina

2 min
Francesc Canals, el corresponsal de TV3 a la Xina.

Dilluns, Toni Cruanyes tancava el Telenotícies vespre amb un reportatge que portava de la Xina el corresponsal de TV3 Francesc Canals. I el que vam veure et deixava astorat. Val la pena recuperar la crònica pels detalls i els matisos, des del to del periodista fins als enquadraments, passant per la selecció d’imatges.

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

El reportatge era un periple de divuit dies i dotze PCRs de covid. El pas del temps s’anava precisant amb uns rètols a la pantalla. Francesc Canals ens mostrava les quarantenes draconianes i els controls que han de patir els estrangers o els residents que viuen fora per entrar a la Xina. I de seguida deduíem que l’odissea era la que li tocava patir al periodista en primera persona per entrar al país on treballa de corresponsal. La seva vivència individual acabava convertint-se en la notícia, com a exemple de les mesures abusives que imposa el govern xinès. La història començava en un vol d’Air China i continuava en un trajecte en autocar fins a un hotel inhòspit de Tianjin on quedava empresonat durant deu dies amb constants supervisions sanitàries. L’aventura culminava amb un aïllament a casa de set dies més en un règim propi d’arrest domiciliari. Tot farcit de PCRs en hores intempestives i lliuraments de safates de menjar envasat.

El pla subjectiu en bona part de la crònica no només servia per entendre que era la seva pròpia experiència sinó que provocava la identificació de l’espectador amb el relat. La locució era estrictament informativa però desprenia un to molt subtil de resignació, sarcasme i denúncia. Els plans sense traspassar la porta de l’hotel o de casa, l’observació a través de l’espiell o els sòrdids lliuraments de menjar potenciaven la sensació de claustrofòbia. Cap imatge era innocent. Aliments processats, freds, en safates de plàstic i envasats en bosses feien encara més depriment la història. La condensació dels divuit dies i la dotzena de PCRs en poc més de dos minuts donava al periple un ritme trepidant i, a la vegada, un aire de tragicomèdia. La singladura tenia missatge implícit. Les escenes del control nocturn a la porta de l’hotel, una àvia solitària patint el mateix tràngol, el sensor de moviment que el govern instal·la a la porta de casa, o les visites de matinada per fer els PCR donaven a entendre molt més que uns protocols de covid zero desmesurats. Canals ens estava parlant de la manca de llibertat al país i els abusos sobre la població. També de la deshumanització del règim xinès. De com s’atempta contra els drets de les persones i es tergiversa la realitat de cara a la població. I pràcticament tot només amb càmera subjectiva. Per sort, la imatge final del corresponsal tancant la porta de casa i sortint al carrer amb la coda de “Francesc Canals, TV3, Pequín, per fi!” ens proporcionava un últim somriure. Un resultat impecable d’algú que ha tingut divuit dies sencers de confinament asfixiant per donar voltes i més voltes a la crònica fins a l’últim detall.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats