La sacsejada del 'Sense ficció'

Atrapades entre dos mons, el Sense ficció d’aquest dimarts, era una sacsejada a l’espectador. El documental recull el testimoni de diverses noies catalanes, filles de famílies musulmanes, que s’han rebel·lat contra les imposicions de la religió de la seva comunitat d’origen. Això les ha abocat al rebuig familiar, a la violència del seu entorn més proper o a sotmetre’s a una vida asfixiada per uns patrons patriarcals i masclistes que vulneren els seus drets. D’altra banda, també s’han trobat amb una societat racista que les menysté o les invisibilitza. Atrapades entre dos mons resumeix a la perfecció la seva situació d’empresonament vital. Escoltar-les fa prendre consciència del seu ofec existencial, que repercuteix en tots els àmbits de la seva vida: afectiu, laboral, educatiu, econòmic i social. Estem acostumats a escoltar aquestes històries en dones de l’Iran o de l’Afganistan. Però això passa al nostre país. La primera gran virtut del documental és l’elecció de les protagonistes. Per l’impacte que provoquen els seus relats personals i per la seva contundència comunicativa, que genera una empatia immediata. 

Atrapades entre dos mons incorpora la resposta de diferents institucions a la seva situació. Des de l’àmbit sanitari, educatiu, assistencial, policial o judicial s’ofereix un relat que no s’ajusta ni a les necessitats reals d’aquestes dones ni a la seva experiència viscuda. El documental és molt enriquidor perquè té la capacitat de desafiar l’espectador i fer trontollar conviccions assumides, moltes vegades, per inèrcia. És impossible negar la catalanitat i l'arrelament d’aquestes noies al nostre país. Que se sentin ciutadanes de segona i siguin víctimes constants del racisme ens fa qüestionar la societat que hem construït i de la qual formem part. Elles omplen de matisos el discurs i els seus arguments adquireixen una solidesa inqüestionable. La conversa que manté una de les protagonistes, la Khadija, amb la Míriam Hatibi, consultora de comunicació a la qual hem vist múltiples vegades a la televisió ajudant-nos a comprendre la religió musulmana, és una delícia. No busca la confrontació sinó el contrari. Una amb el mocador al cap i l’altra sense, des de la diferència en les conviccions religioses, estableixen de seguida una complicitat. Un exemple de sororitat, d’entesa espontània i guaridora. I una mostra de la importància de la interpretació religiosa. La Safi, la Wafaa, la Sukaina, la Khadija, l’Amira i el Yussuf, que és homosexual i ho manté en secret de la família, ens donen una lliçó i ens il·lustren, des de la indignació i la fermesa, de com sovint confonem cultura i religió. Ens expliquen les seqüeles d’una suposada multiculturalitat mal entesa i condescendent que tolera l’opressió de les dones i denuncien els posicionaments polítics esbiaixats que les invisibilitzen. La Wafaa fa un comentari devastador: “Si els meus pares veiessin aquest documental, jo deixaria de ser la seva filla”. Segurament, qui és important que vegi el documental som tots nosaltres, com a societat. Atrapades entre dos mons ens convida a revisar-nos, perquè és obvi que, en tots dos mons, hi ha moltes circumstàncies que s’han de corregir.