Les víctimes hi són cada dia

Dimarts el Sense ficció posava el focus en la violència sexual amb dos documentals que, si bé eren molt diferents, en essència parlaven del mateix: la connivència social i institucional que encara hi ha amb els abusos sexuals i com això estigmatitza les víctimes. Jo sí que et crec, de Núria Vilà Coma i Norma Nebot, oferia el testimoni de diferents dones que van patir aquesta violència i que per diferents motius no van gosar denunciar-ho o no van rebre l’ajuda, la comprensió i l’atenció que la seva situació requeria. La por a no ser cregudes, el sentiment de culpa per una percepció errònia d’haver provocat els seus agressors, una mala atenció per part de la policia o la protecció que l’entorn exerceix sobre l’abusador eren alguns dels motius que es plantejaven en el documental. 

Terreny de caça, en canvi, aprofundia en el llarg historial de violacions que es produeixen en els campus de les universitats nord-americanes. Una tradició heretada d’una cultura masclista i l’orgull nacional per les seves grans universitats han provocat que hi hagi milers de casos sense investigar. Agressions que s’han tapat, tolerat o justificat per no embrutar el bon nom de la institució però també perquè s’ha normalitzat aquesta conducta com a part de la convivència universitària. Les anomenades "germandats" en els campus, una mena d’associacions d’estudiants, s’han convertit en molts casos en espais on l’ús de la violència contra les dones ha contribuït a prestigiar la masculinitat dels seus membres. El relat estava molt ben plantejat. Només arrencar ens mostrava una selecció de vídeos que sovint circulen per les xarxes on els estudiants comproven a l’ordinador si han estat acceptats a la universitat que han sol·licitat. Veiem salts d’alegria, llàgrimes i celebracions d’eufòria familiar mentre sona la marxa de pompa i circumstància d’Edward Elgar. El súmmum de la felicitat. Però en pocs minuts, aquesta arribada al món universitari esdevé un infern. El somni s’acaba i es destapa una realitat funesta que deixa les víctimes amb una ferida per sempre més.

El punt fort de totes dues produccions eren els testimonis. D'una banda, les víctimes com a protagonistes explicant la seva història personal. I de l'altra, les persones expertes que aporten el seu coneixement per intentar desestigmatitzar aquestes vivències. Més enllà que en tots dos casos les situacions no ens resultin noves, els documentals són útils com a miralls on molta gent es pot reflectir. I no només víctimes actuals, sinó possibles víctimes en el futur. Per les històries que explicaven les víctimes era evident el sentiment de soledat, fragilitat i culpabilitat que les portava al silenci. I que el fet de rebre ajuda i compartir l’experiència les havia alliberat de part del dolor. La televisió pot servir per a això, per mostrar que és una realitat compartida per moltes altres dones. I, sobretot, està bé que aquests reportatges no s’emetin només coincidint amb el Dia de la Dona o el Mes Contra la Violència Masclista. Perquè les víctimes hi són cada dia.