'Cuéntame' com serà el passat: adeu a la sèrie que ha autoretratat Espanya
La família Alcántara s'acomiada dels espectadors després de 22 anys de revisió històrica
Barcelona[Amb motiu de l’emissió del capítol final de Cuéntame aquest dimecres (La 1, 22.50 h), precedit d’un especial (21.55 h), l’ARA ha demanat al catedràtic d’història contemporània Andreu Mayayo, de la UB, una anàlisi sobre com és l’Espanya que explica la sèrie i quines influències polítiques evidencia.]
El combat de memòries –franquista i antifranquista– s’escenifica d’una manera ben palesa en dues sèries televisives d’èxit estrenades l’any 2001: Temps de silenci i Cuéntame cómo pasó, de les televisions públiques catalana i espanyola, respectivament. Ambdues ambientades en la història recent, amb una voluntat d’entretenir i de guanyar audiència, per descomptat, però també de formar una memòria col·lectiva. I les dues estaven emmarcades inicialment durant el franquisme a través d’històries familiars arquetípiques barrejades amb el context social i polític. Tot amb tot, es tracta de dues mirades ben diferents, començant per la cronologia.
Temps de silenci comença amb la Guerra Civil i sobretot el 1939, amb la derrota, l’ocupació i la repressió. De fet, el títol és homònim de la novel·la del dirigent socialista Luis Martín-Santos publicada el 1962 i portada al cinema pel barceloní Vicente Aranda el 1986 amb Imanol Arias com a protagonista. I també ho és del llibre de l’historiador Michael Richards de l’any 1998, sobre la cultura de la repressió franquista.
Cuéntame cómo pasó, estrenada nou mesos després, comença l’abril del 1968 quan la família Alcántara compra el televisor per gaudir de la victòria de Massiel al festival d’Eurovisió i, a més, imposant-se a la Pérfida Albión i deixant amb un pam de nas el cantant britànic. Al primer capítol tenim tots els ingredients del desarrollismo i de l’autoestima nacional espanyola. Tot passant del taral·larà de l’himne espanyol al La, la, la eurovisiu. Convé subratllar que el principal protagonista i narrador de la sèrie és un nen nascut el 1960, de la mateixa lleva del productor Miguel Ángel Bernardeu.
L’èxit de la sèrie catalana permet tot seguit una segona temporada amb tretze capítols dedicats a la Transició i tretze més a la democràcia, gairebé fins a l’any d’emissió. Televisió Espanyola arribarà també fins al tombant del segle però, això sí, estirant molt més el xiclet: 22 temporades, 413 capítols i rècords d’audiència, sobretot les sis primeres (van captar un terç de l’audiència, al voltant dels sis milions d’espectadors).
Mentre Temps de silenci palesa la derrota del feixisme al carrer per part del moviment obrer i dels burgesos catalanistes, la mirada de Cuéntame s’adapta als canvis dels governs espanyols. Així, amb Zapatero la sèrie recula al 1939 i descobrim l’afusellament del pare del protagonista. Més endavant ens trobem amb un protagonisme bipartidista: el pare és d’UCD (Suárez era com nosaltres) i el fill del PSOE (Felipe ens fa europeus). Ras i curt, Libertad sin ira i Movida Madrileña. I, al cap i la fi, les víctimes de la sèrie que avui posa punt final ja no són les del franquisme, sinó les d’ETA i, d’una manera destacada, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco.
Autolegitimació
En una conversa sobre el gir memorial (Cómo será el pasado, 2021), la sociòloga argentina Elisabeth Jelin i l’historiador Ricard Vinyes vinculen la memòria amb el poder i la seva capacitat de legitimació més que no pas a l’imperatiu categòric moral de recordar. Les polítiques públiques de memòria poden fonamentar els valors democràtics, però també covar l’ou de la serp. El poder no tan sols transforma el present per construir el futur, sinó que també canvia el passat per beneir-lo.
La majoria absoluta assolida per José María Aznar en les eleccions generals de març del 2000 ho va canviar tot. També el passat. En una de les primeres entrevistes, el responsable de la campanya electoral del PP, Mariano Rajoy, valorava el resultat de les eleccions com la derrota de l’antifranquisme. La democràcia no era filla de la dictadura, però sí del desarrollismo franquista, que va donar pas al creixement econòmic, la societat de consum i la creació de la classe mitjana.
La reacció de les forces antifranquistes va pujar de to posant en relleu la repressió de la dictadura i la manca de reparació moral de les persones represaliades. Posem-ne dos exemples. Per un costat, l’obertura, l’octubre del 2000, de la primera exhumació científica de la fossa dels tretze de Priaranza del Bierzo. En va sorgir l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. Per un altre, l’acte organitzat per l’Associació Catalana de Persones Ex-preses del Franquisme, la vigília de la diada de Sant Jordi del 2002, al Gran Teatre del Liceu, on el seu president, Enric Pubill, va llegir un manifest amb el lema “Per un memorial democràtic”.
Així, Temps de silenci i Cuéntame esdevenen dos exemples excel·lents de la ruptura catalana i de la reforma (pactada) espanyola.
