Per al gran públic, Josep Maria Bachs passarà a la història com el creador i presentador del 'Filiprim', i és just que sigui així. La popularitat d'aquell concurs diari just abans del TN vespre, va contribuir a fer de TV3 un canal d'entreteniment, modern i familiar. O sigui, un canal amb audiència, que no era poc en una tele naixent.
Però ara que ens colpeja la notícia de la seva mort, voldria recordar-lo uns anys abans, com un home de ràdio, a Ràdio Joventut de Barcelona, presentant cada matí 'Quisicosas', un magazín d'actualitat que descansava en la seva veu educada, la seva personalitat transgressora i 'corbatafriendly', i el seu sentit de l'humor entre línies. Britànic, vaja. El senyor Bachs. A un pam de Monty Python. Cada dia saludava "a los que no trabajan, a los del ayuntamiento y a los que están durmiendo", unes pessigolles a l'autoritat que avui semblen innocents, però que els oients dels setanta rebíem amb incredulitat mentre fèiem callar els altres, enjogassats, i els advertíem: "Ara ho dirà!". A 'Quisicosas', Bachs va aconseguir que una ràdio pública –de l'Estat– comentés les notícies amb la mateixa ironia que la gent al bar. Tot produït amb la factura de l'escola de Barcelona, formal però no engolada, i amb la música comprada a Londres que sonava a RJ2, la primera FM estereofònica, una música que feia comentar a un personatge a qui ell mateix posava la veu, Rodolfo, i que quan li agradava una cançó es limitava a cridar un censurable "Teta!". 'Filiprim' va ser deutora de 'Quisicosas', on Bachs es va convertir en el 'hub' d'una constel·lació d'humoristes que anaven de Jaume Perich a José Luis Martín i de Santi Sans al Ramon.
A Ràdio Joventut, també, Bachs va formar part d'un inoblidable programa d'humor dels dissabtes al matí 'El sacapuntas', on encarnava el reporter de comarques Quico Bleda, que sempre perdia el senyal de retorn, creador del cèlebre "Misora, que se sienteee?".
Recordaré Josep Maria Bachs entrant a Ràdio Joventut, Via Augusta, 17, amb una gavardina i el pas decidit, i ajustant-se les ulleres amb el dit cor, mentre els aprenents que el vèiem avançar pel passadís empassàvem saliva davant un professional tan artista.
