El deure periodístic de despullar el mentider
Els crims de guerra que s’estan perpetrant a Gaza quedaran probablement impunes, així que l’obligació moral de la premsa és, com a mínim, que quedin fixats en aquest primer esborrany de la història que diuen que és el periodisme. El primer pas per poder-ho aconseguir és dir les coses pel seu nom. El 23 de març l’exèrcit israelià va obrir foc contra ambulàncies palestines i un camió de bombers. Més tard, es van trobar en una fossa comuna els cossos inerts de quinze treballadors dels serveis de rescat. La primera reacció va consistir en negar que s’hagués produït aquest atac que contravé la Convenció de Ginebra. Però quan va emergir un vídeo on es veia com els soldats d’Israel obrien foc durant cinc minuts contra els vehicles –convenientment identificats i amb els llums encesos– l’exèrcit va veure’s obligat a empassar-se la seva versió i rectificar.
Alguns dels titulars d’aquests dies parlen d’imatges "que aparentment contradiuen...", o bé diuen que l’exèrcit "admet que el relat estava parcialment «equivocat»". És obvi que Israel va matar metges i els va enterrar per encobrir aquest crim de guerra. Citar aleshores la segona versió de les forces armades en els termes que ells mateixos han escollit per minimitzar aquesta acció punible comporta comprar-los el marc mental. L’aparent asèpsia de recollir el que diu una font acaba convertint qui li fa d’altaveu acrític en col·laborador necessari, ni que sigui per omissió. "Israel va mentir" és un titular dur, però justificat, i en canvi els mitjans en general es refugien en fórmules més administratives. Segur que alguns ho fan inadvertidament, per inèrcia, i d’altres amb tota la intenció. Però el resultat és que Netanyahu té més cobertura per practicar un genocidi si només se l’assenyala de manera perifràstica i indirecta.
