Diaris traduïts al català i lectors: a on apunten?

Feia anys que no ho mirava i em va semblar que podia ser un baròmetre (més) per saber com va això de la salut del català que tant ens amoïna. Parlo de la proporció d’exemplars en una llengua i l'altra dels diaris que ofereixen una edició traduïda. En el cas d’El Periódico, fa deu anys el 37,44% dels seus exemplars de venda ordinària (al quiosc i subscripcions individuals) eren en català. Ara són el 35,95%: hi ha un descens, però prou petit. I, de fet, ha pujat respecte a fa cinc anys, quan el percentatge era només del 31,87%, tot i que jo diria que la dada està condicionada pel fet que correspon a l’últim any d’Enric Hernández com a director i és possible que, entre The nota i altres polèmiques, el lector més catalanista se sentís expulsat. En el cas de La Vanguardia, s’ha passat del 42,9% al 42,0%. De nou, el descens és mínim.

Però això no vol dir que puguem esvair la preocupació. Perquè si El Periódico venia 21.831 exemplars de mitjana en català el 2014, deu anys més tard ja eren només 4.606. Quant a La Vanguardia, han passat de 44.106 a 19.330. Són unes contraccions tremendes, fruit de la reculada del paper arreu del món. Han migrat a internet? Probablement. Ara bé, mentre que les edicions en paper d’aquestes capçaleres eren idèntiques –i només es podia retreure el fet de ser traduccions, imperfectes per naturalesa– a les respectives webs el castellà té una predominança inequívoca, i molts continguts només hi apareixen en aquesta llengua. Tot i que un 40% de lectors en català pel que fa al paper sembla raonable, tenint en compte les enquestes d’usos lingüístics, la dada reflecteix un consum elitista i d’edat avançada cada cop més reduït. En el sotabosc digital segur que hi ha un retrocés, amb edicions en català menys competitives, i la desproporció resulta gegantina, irreversible, inquietant.