Mèdia 05/05/2020

Javier Olivares: «'El Ministerio del Tiempo' no serveix per dir a la gent "això mola, això no mola"»

La 1 estrena aquest dimarts la quarta temporada de la sèrie sobre viatges en el temps

Albert Castellví Roca
7 min
Javier Olivares, cocreador, guionista i productor executiu d''El Ministerio del Tiempo'

BarcelonaLa 1 estrena aquest dimarts (22.35 h) la quarta temporada d'El Ministerio del Tiempo, que a partir de dimecres es podrà seguir també a la HBO. La sèrie creada per Javier Olivares i el seu difunt germà Pablo reapareix després de dos anys i mig en pausa, durant els quals la seva comunitat de fans incondicionals ha crescut encara una mica més.

Com és que El Ministerio del Tiempo

Perquè no hi havia l’encàrrec de fer-la. Les raons no les conec. Tampoc no havia presentat una quarta temporada: Televisió Espanyola és qui decideix, i en un moment donat ens van plantejar tornar. El que passa és que quan l’espera és tan llarga ja no mantens el plató ni els decorats, però sempre es pot tornar d’alguna manera.

Ja la donàveu per acabada, doncs?

Jo en el fons tenia la intuïció que no, perquè crec que és una sèrie molt especial i perquè durant aquest temps a Netflix, tant dins com fora d’Espanya, ha tingut força impacte. A més, aquesta és una sèrie que sempre està oberta a noves temporades, sense necessitat que vagin seguides.

¿A nivell d’audiència us pot afectar l’espera?

En algunes coses crec que ens ha anat bé: ens ha agafat descansats i, com que ha passat molt de temps, ha sigut com tornar a fer-la per primer cop, i l’he reprès amb molta il·lusió i moltes ganes. Pel que fa a l’audiència, més enllà del que diguin els números crec que hi ha més expectació ara que abans, perquè hem anat recollint públic que l’ha descobert a les plataformes. La sèrie no s’emetia, però ha estat viva sempre, a les xarxes, en referències periodístiques… Jo estic il·lusionat i molt content del producte que hem fet.

Per primer cop apareixeran els quatre protagonistes junts. ¿Aquest és el principal atractiu de la temporada?

Per a mi això era una necessitat: quan em van trucar de TVE va ser el primer que em vaig plantejar. Però no ha sigut possible comptar amb tots tota l’estona: quan passa tant de temps hi ha gent que té un compromís, i en aquest cas Aura Garrido només apareix en un capítol, tot i que val per deu. Tots dos hauríem volgut que hi fos més temps, però li agraeixo moltíssim l’esforç que ha fet. En tot cas, jo crec que el més potent d’El Ministerio és El Ministerio, la marca. D’altra banda, en aquesta temporada el més important és que hem comptat aquests gairebé tres anys que han passat com a temps real per als personatges i ens hem preguntat què els ha passat durant aquest temps. Això ens ha permès aprofundir molt més en les seves emocions. Aquest pas del temps en el Ministeri del Temps porta els personatges a un nivell més adult, més crepuscular en alguns casos, i li dona un toc especial. Però, alhora, ens hem permès el luxe de ser tan gamberros com sempre. Això és marca de la casa.

Rodolfo Sancho (Julián) a 'El Ministerio del Tiempo'

Com es va gestionar el retorn de Rodolfo Sancho

Jo ja tenia un pla per fer-lo tornar a la tercera temporada, però no va poder ser també per compromisos. Ara he canviat força el pla, però jo crec que a El Ministerio som tots com una família i he notat unes ganes de tots de voler estar junts fent la sèrie. Al Rodolfo el vaig trucar, però és que jo amb ell tinc una relació d’amistat de sempre. Era molt amic del seu pare i hem estat en contacte quan hi era, quan no hi era i ara que ha tornat.

Com serà aquesta temporada?

La quarta temporada es basa molt en les arrels d’El Ministerio: té vuit capítols, com la primera; tenim tots els personatges; tanquem moltes situacions que s’havien donat en anys anteriors… Juguem amb el temps, però sobretot juguem a exposar al màxim els personatges a nivell emocional. És molt gamberra i alhora molt adulta, una barreja estranya en què el públic seguirà veient la marca Ministerio de sempre. Si no, els decebríem. La barreja d’aventures, fantasia, història, ironia i crítica es manté intacta, però en un parell de capítols ens hem permès acostar-nos més a la ciència-ficció.

Hi apareix una màquina del temps.

Sí, però és una màquina del segle XIX. Fem un homenatge a El anacronópete, una novel·la en forma de sarsuela sobre una màquina que viatja pel temps i que és uns deu anys anterior a la de Wells, escrita per un aragonès que es deia Gaspar y Rimbau. Nosaltres també tenim una mica la responsabilitat de redescobrir al públic una cultura del gènere fantàstic que a Espanya ha existit i que per a molts ha passat desapercebuda.

¿Hi ha algun període històric que hàgiu preferit deixar de banda perquè penseu que pot ser massa conflictiu? Penso, per exemple, en la Guerra de Successió.

Probablement, si féssim aquest episodi concret de la història la gent s’enduria sorpreses. No hi ha temes complicats, el problema és tractar-los malament, unidireccionalment, sense respecte. El Ministerio del Tiempo no és un gènere per dir a la gent “això mola, això no mola”, sinó perquè la gent vegi aquestes paradoxes de la història, que la nostra història té moments brillants i d'altres que no ho són, i a més al mateix temps. El problema sovint és el prejudici sobre la història des de la ideologia. El Ministerio del Tiempo és una sèrie adulta, per a curiosos, però també és aventura per a tots els públics. Penso que hi ha llocs millors on descarregar un tipus de càrrega ideològica, i això que crec que El Ministerio del Tiempo en té bastanta. Nosaltres sempre vam voler comptar amb una patrulla que unís l’Espanya moderna (que és Amelia Folch), la tradicional d’honor i mort (Alonso de Entrerríos) i l’Espanya escèptica farta de les dues Espanyes (Julián o Pacino). Però no volíem que cap d’ells fos menys que els altres: la idea és unir totes les ideologies per un bé comú, aquesta és la idea essencial d’El Ministerio. Si hi ha períodes històrics en què no entrem no és per incomoditat, sinó perquè comportaran despeses de producció inviables: Al-Àndalus, la història romana, Llatinoamèrica… L’única condició per entrar a una època és que sigui produïble.

Nacho Fresneda (Alonso), Cayetana Guillén Cuervo (Irene) i Hugo Silva (Pacino) a 'El Ministerio del Tiempo'

Us preocupa ser fidels als fets històrics?

Ens preocupa que el que és històric estigui fonamentat, i a partir d’aquí embogim. El que passa és que busquem situacions històriques en què la gent pensa que hem embogit. Per exemple, que Napoleó vagi per Castella, passi tres nits en un monestir, hi hagi tres senyors a punt de ser executats i l’abadessa, cuinant-li pollastre, el convenci de perdonar-los. Això és històricament cert.

Al voltant de la sèrie heu generat molts continguts transmèdia. Amb quin objectiu?

El concepte transmèdia és essencial per tenir més relació amb els teus seguidors. Ja ho fèiem des del principi, però després de la primera temporada vam veure qui era el nostre públic i com ens hi havíem de dirigir, i a partir d’aquí es va multiplicar, amb podcasts, còmics, llibres… Moltes coses sorgeixen soles, però hi ha un projecte molt ordenat que dirigeixen l’equip d’interactius de RTVE i de Globomedia.

Fins i tot pengeu els guions dels capítols!

Per a mi forma part del concepte transmèdia: poques hores després de l’emissió el guió ja és la web. Els nostres seguidors són de veure un capítol dues o tres vegades, perquè hi ha tantes coses per sota que si el tornes a veure en trobes de noves. El tempo que tenim és d’entreteniment i aventures, però al darrere hi ha molta documentació, moltes curiositats. De fet, a la tercera temporada la Biblioteca Nacional tuitejava durant l’emissió dels capítols, i ara repetirà i s’hi sumaran els Arxius Estatals: els dono tot el material perquè ho puguin preparar i posen a disposició dels seguidors els documents gràfics reals. Això és impressionant, per a mi és un regal! Coses com aquestes fan que El Ministerio sigui única.

La sèrie ha aconseguit crear una comunitat de fans molt fidels. ¿Són ells els que han aconseguit que arribés fins aquí?

Sens dubte. Aquesta sèrie és una gran idea del meu germà Pablo; un gran patiment per poder crear-la, perquè és molt difícil d’escriure i de produir; una tossuderia meva per poder tirar-la endavant amb gent com Anaïs Schaaff, Abigail Schaaff o Marc Vigil; uns equips de treball que en són fans i que se senten bé fent una sèrie que adoren, i els seguidors, que l’han mantingut viva durant gairebé tres anys. Què els he de dir? Que gràcies!

Us ha afectat la crisi del coronavirus?

Vam tenir la sort d’acabar de rodar el 21 de febrer, o sigui que pels pèls no ens va enxampar, però sí que vam tenir problemes amb la postproducció. Som de les poques produccions que sortirem en aquest període: hi haurà un tall important que espero que es recuperi com més aviat millor, pel bé de la indústria i dels meus companys de professió.

I en aquesta situació, com veus el futur pròxim en el camp de la producció de sèries?

Soc optimista. Serà dur, ja veurem quines empreses poden aguantar, però la demanda és tan gran que penso que serà dels sectors que més ràpidament es recuperaran. Ara bé, també haurem de veure com podem rodar, perquè si ningú es pot barallar, ningú es pot acostar a un altre per fer-li una confessió i ningú es pot fer un petó ho tenim complicat. De totes maneres, no som el melic del món: ara el més important és superar aquesta crisi i recordar els que ens han deixat sense que ens en puguem acomiadar, que són molts. Això és molt més important que cap sèrie. A vegades hem de pensar com a ciutadans: el temps passa per a tothom i hi ha moments que s’ha de compartir aquest temps. És curiós, perquè el més bonic d’aquesta temporada d’El Ministerio del Tiempo és que, en una sèrie en què es viatja pel temps, el més important és el temps dels personatges, el temps que ha passat. Aquesta manera de jugar amb el temps és el més impressionant que tenim, no ja per fer sèries o com a espectadors, sinó fins i tot com a éssers humans.

stats