Una pandèmia sense imatges

Mèdia.cat denuncia les traves institucionals als fotoperiodistes a l’inici de la crisi sanitària

Catalunya va viure aquesta primavera un període excepcional. La pandèmia de covid-19 va desbordar els hospitals, va sembrar el pànic a les residències d’avis i va provocar milers de morts. Ara bé: què va passar dins de les UCI, dels geriàtrics i dels tanatoris durant la segona quinzena de març i els primers dies d’abril? Els mitjans de comunicació en van parlar a bastament, van recollir testimonis de professionals i afectats pel coronavirus, però pràcticament no en van mostrar imatges. I no perquè no volguessin, sinó perquè no els van deixar.

Històries del confinament: Ricard Garcia Vilanova, fotògraf

És el que denuncia Mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans de comunicació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, en un informe que analitza les causes i les conseqüències de l’absència d’imatges dels “epicentres informatius” durant les primeres setmanes (i les més dures) de la pandèmia. El document, titulat Una pandèmia a cegues i signat pel sociòleg i fotoperiodista Bru Aguiló, es basa en els punts de vista de diversos informadors gràfics i d’afectats pel coronavirus.

“Carrers buits i aplaudiments. És l’únic que podíem fotografiar, l’únic que ens deixaven fer. De tots els llocs on va haver-hi una situació d’impacte de l’emergència sanitària, i durant aquelles primeres setmanes, no n’hi ha d'imatges”, diu Anna Surinyach, una de les fotoperiodistes entrevistades per a l’estudi. “Estem parlant d’una crisi sanitària amb 30.000 morts com a xifra oficial, i el relat fotogràfic s’ha quedat en escenaris preparats d’UCI, tanatoris i punts crítics”, afegeix el també fotoperiodista Manu Brabo.

“Controlar el relat”

“No es va facilitar l’accés a la primera línia d’actuació contra la malaltia, fonamentalment hospitals i residències, on els professionals sanitaris lluitaven, sovint amb mitjans precaris, contra la pandèmia”, explica Xavier Bertral, cap de Fotografia de l’ARA. Segons l’informe, aquesta voluntat de les autoritats de “controlar el relat” va ser fruit de “la por” que tenien els càrrecs polítics (i, especialment, el departament de Salut) davant la possibilitat que es publiquessin fotografies del “col·lapse sanitari” que es vivia en aquells moments. Els arguments de les autoritats per vetar l’entrada als fotoperiodistes eren, segons Mèdia.cat, el respecte per la privacitat dels pacients; l’escassetat d’equips de protecció individual, imprescindibles perquè els fotògrafs poguessin treballar amb seguretat, i el fet que la seva presència podia dificultar la feina del personal mèdic.

Reflexió: El relat de la pandèmia

L’informe, però, denuncia que aquestes restriccions de l’accés als llocs més crítics de la pandèmia suposen una “vulneració del dret a la informació”, a banda de denotar una manca de confiança en la professionalitat dels fotoperiodistes i, en paraules de Surinyach, una “falta de respecte” cap a “la importància de crear relat fotogràfic i per tant deixar memòria gràfica”. En aquest sentit, Bertral alerta que “dels motius pels quals no hem gaudit d’aquesta confiança, també n’hem d’aprendre”, però afegeix: “La pandèmia no hauria de destruir drets i llibertats, com el dret a una informació plena i rigorosa”.

“Era un moment delicat i cal comprendre la consternació del moment, però també cal que ho fem de manera diferent si es torna a produir una situació similar”, opina la fotoperiodista de l’ARA Cèlia Atset, que a l’informe posa l’exemple de l’hospital de campanya que l’Ajuntament de Barcelona va habilitar en un pavelló de Fira de Barcelona, on ella va poder entrar a finals de maig. “No hi vam poder accedir quan vam voler, sinó quan a la institució li va interessar. Ens van donar una nota de premsa llarguíssima i molt detallada explicant què podíem fer i què no. Es van extralimitar en les seves funcions com a gabinet de comunicació d’una institució pública en democràcia”, assegura.

Els mitjans acaten

De totes maneres, els fotògrafs que han col·laborat en l’informe no assenyalen només cap a l’administració, sinó també cap als mateixos mitjans, als quals acusen d’haver acceptat les restriccions imposades i de no haver alçat la veu per defensar el dret a la informació. Alerten, a més, que no es tracta d’un fenomen nou: “Hem topat de cara contra allò que hem estat permetent durant molts anys: la restricció a l’accés a la informació. S’ha estat permetent dia a dia en temes menors i en qüestions puntuals, i ara ens ho hem trobat de cara”, lamenta Atset.

El resultat de tot això, segons Mèdia.cat, és que la cobertura gràfica de les primeres setmanes de la pandèmia va ser “paternalista”. “No estàvem veient res. Ni tan sols el dolor de les famílies”, diu Brabo, i Surinyach afegeix: “És impossible que la gent empatitzi si l’únic que veu són xifres”. L’informe recull veus de persones afectades pel covid-19 que comparteixen aquest punt de vista: “Hi ha molta gent que no és conscient de la gravetat de la malaltia. Crec que hauria calgut mostrar el que estava passant dins les UCI o a les residències, tot i el dolor”, afirma Aurora Vázquez, dona d’un pacient que va estar més de 70 dies a l’UCI abans de recuperar-se.

Mèdia.cat adverteix encara d’un altre dèficit que es derivarà de la falta d’imatges d’aquells dies: “Van ser setmanes i fets històrics dels quals no tenim arxiu”, diu el fotoperiodista Àngel Garcia. “De les setmanes de col·lapse del sistema sanitari en quedaran imatges d’aplaudiments, espais buits i rodes de premsa. No de les bambolines, no del que estava passant a l’epicentre”, afegeix l’autor de l’estudi. “La pandèmia que hem viscut és això, no només carrers buits i aplaudiments al balcó. Aquesta és la història, i cal documentar-la tal com és”, conclou Bertral.