La IA i el món real encara no es parlen

Vivim envoltats de promeses sobre com la intel·ligència artificial (IA) revolucionarà les nostres vides. Cada dia apareixen nous xatbots que afirmen entendre'ns millor que nosaltres mateixos, assistents virtuals que prometen anticipar-se als nostres desitjos i algorismes que, suposadament, ens facilitaran l'existència fins a límits inimaginables. La retòrica és seductora: estem a les portes d'una era en què les màquines pensaran per nosaltres i automatitzaran fins al més petit detall de la nostra quotidianitat.

La realitat, però, és força més prosaica. És cert que la IA s'està introduint en múltiples àmbits de la nostra vida, però amb una limitació fonamental: només funciona relativament bé en aquelles activitats i serveis que es desenvolupen íntegrament en forma de programari i dades. I fins i tot en aquest territori aparentment favorable, les limitacions són més notables del que ens volen fer creure. Si m’ho permeten, els posaré dos exemples personals.

El primer: tot i que ja no col·laboro amb els serveis informatius de Catalunya Ràdio, i no per voluntat meva, cada matí escolto la roda de notícies de Catalunya Informació –l’actual branca de ràdio del nou 3CatInfo– amb els diversos altaveus connectats que tinc escampats per casa. Com que l'esport no m’interessa gens, sempre –sempre– dono l'ordre d'apagar el dispositiu o canvio a música de fons durant els cinc últims minuts del butlletí, quan s'emeten les notícies esportives. Aquest ritual es repeteix cada dia, sense excepció, des de fa més de dos anys.

Un altaveu intel·ligent de debò hauria de ser capaç de detectar aquest patró de comportament tan evident i posar-lo en pràctica automàticament. Al cap i a la fi, disposem d'assistents que es vanten de conèixer els nostres gustos musicals, que diuen detectar quan estem de bon humor o que ens suggereixen pel·lícules basant-se en algoritmes sofisticadíssims. Però cap dels meus altaveus —ni els d'Alexa ni els de Google Home— és capaç d'aprendre aquesta preferència tan simple i executar-la de manera autònoma. La IA, sembla ser, té una memòria sorprenentment selectiva.

Si les limitacions en l'àmbit purament digital ja són evidents, la desconnexió de la IA amb el món físic resulta encara més flagrant. Així ho il·lustra el meu segon exemple: la dificultat per crear una automatització aparentment senzilla com gestionar l'alarma despertadora d'un rellotge intel·ligent segons el pronòstic meteorològic a primera hora del matí.

Habitualment surto a fer exercici pels camins del voltant de casa cap a les set del matí, amb l’objectiu de poder seure davant l’ordinador a treballar a les nou en punt. Per no destorbar la meva companya de llit, em faig despertar per la vibració silenciosa del meu rellotge connectat. Ara bé, alguns matins, si miro per la finestra i veig que plou, torno a posar-me al llit una horeta més. Però ja no és el mateix. El que vull és que el rellotge només em desperti a les set si no ha de ploure durant les dues hores següents i, en canvi, em deixi dormir fins a les vuit si no podré sortir.

Sobre el paper, això es podria automatitzar combinant tecnologies que ja existeixen: el pronòstic meteorològic, l’anàlisi de dades i el control de dispositius. Res que no estigui a l'abast de la IA actual. Però en la pràctica no és tan senzill.

Els problemes d'Apple

En l'ecosistema d'Apple, la situació és decebedora. Malgrat la integració suposadament perfecta entre iPhone i Apple Watch, aquesta automatització és impossible. L'aplicació Dreceres d'iOS pot consultar la meteorologia i fins i tot crear ordres de veu personalitzades, però no té la capacitat de configurar alarmes automàticament per "raons de seguretat". El resultat? Podria rebre a l'iPhone una notificació amb la recomanació d'hora per l'alarma, però hauria d’obrir un ull per configurar-la manualment. Tanta integració per a res.

Android, més obert, ofereix més possibilitats, però no són gens senzilles. L’automatització que necessito només funciona amb el rellotge Galaxy Watch 8 de Samsung i m’obliga a instal·lar i pagar diverses aplicacions: Tasker (3,49 euros), AutoApps (gratuït però necessari com a gestor de llicències) i AutoWear (1,69 euros). Però això només és l'inici del calvari.

La configuració real és un laberint. Primer he d’obtenir una clau API gratuïta d'OpenWeatherMap i localitzar les coordenades GPS exactes de casa meva. Després, a Tasker, he de crear un "perfil" que s'executi cada dia a les 6.45 del matí, programar una acció HTTP GET que consulti l’esmentada API meteorològica, mitjançant una URL complexa que conté latitud, longitud i clau d'autenticació; després he d’escriure un codi JavaScript que analitzi la resposta JSON, determini si la probabilitat de pluja supera el 50%, configurar variables per calcular l'hora d'alarma adequada (les 7.00 si no ha de ploure, les 8.00 si plourà) i, finalment, enviar l’ordre al rellotge mitjançant AutoWear perquè creï l'alarma corresponent amb els paràmetres correctes d'hora, minut i etiqueta.

Tot aquest procés implica navegar per desenes de menús críptics, activar permisos especials del sistema (accessibilitat, administració de dispositius), desactivar l’estalvi de bateria per a totes les aplicacions implicades, configurar variables globals de Tasker, programar condicions lògiques i creuar els dits perquè la connexió Bluetooth entre el telèfon i el rellotge no falli en el moment crític. I així i tot, si el rellotge és d'una altra marca com Withings, Garmin o fins i tot un Samsung més antic, ja te’n pots oblidar: cada ecosistema és una bombolla, incapaç de comunicar-se amb els altres.

Aquest laberint tecnològic revela una paradoxa frustrant: com més sofisticades es tornen les tecnologies, més evidencien la seva incapacitat per funcionar en el món real, ple d'incompatibilitats, estàndards diferents i ecosistemes que no es parlen entre ells. La IA pot escriure poesia, generar imatges espectaculars i mantenir converses aparentment coherents, però fracassa estrepitosament quan ha d'interactuar amb dispositius que no pertanyen al seu propi jardí tancat.

El resultat és que, malgrat disposar d'assistents que presumeixen d'entendre el llenguatge natural i de preveure les nostres necessitats, som incapaços de programar tasques elementals sense convertir-nos en enginyers de sistemes. La IA pot simular converses humanes amb una fluïdesa sorprenent, però no pot configurar una alarma basada en el pronòstic del temps si l'usuari no domina conceptes com APIs REST, anàlisi JSON, programació condicional i protocols de comunicació entre dispositius.

Naturalment, els meus dos exemples no són més que problemes del Primer Món, del tot secundaris. Però mentre les tecnològiques continuen venent-nos la promesa d'una vida més còmoda i automatitzada, la veritable intel·ligència artificial, aquella que realment millori les nostres vides sense complicar-les, encara està lluny de ser realitat. Mentrestant, hauré de continuar apagant manualment els altaveus quan comencin les notícies d'esports i confiar en la previsió del temps del vespre anterior per posar el despertador.