Marc Ribas: "Si 'Joc de cartes' fos una ficció seria una telenovel·la que no et creuries"

BarcelonaMarc Ribas (Girona, 1976) és el cuiner brutal de TV3. "Brutal" és la paraula que utilitza al final de cada recepta del Cuines i brutals són les audiències que aconsegueix amb Joc de cartes, un dels programes més seguits de TV3. El concurs de gastronomia sembla no tenir aturador si hem de fer cas dels bons resultats obtinguts durant la temporada d'estiu.

Aquest any el Joc de cartes estiu ha fet algunes de les seves millors dades d'audiència. Us ha sorprès?

— No, perquè hi havia moltes ganes i perquè hem fet una temporada molt bona. Nosaltres fem la temporada regular i la d'estiu a la vegada, un dia gravem un capítol d'estiu i la setmana següent un de tardor. Hem anat veient els episodis que gravàvem i creiem que hem fet una temporada molt potent. Continuem en pandèmia, però ja no tenim les restriccions de les dues últimes temporades i això ens ha permès treballar en un ambient molt agradable.

¿Creus que el fet d'haver estat dos anys en pandèmia ha sigut un factor clau perquè la gent agafés amb més ganes el programa?

— Sí. No hi ha res com poder anar a sopar fora i això ho hem pogut fer molt menys els darrers dos anys. A més, ens vam passar un any i mig tancats, així que crec que sí que ha sigut un factor important.

Un dels elements que més enganxa del programa és el conflicte entre concursants. Molts espectadors creuen que són conflictes preparats o propiciats pel programa. És així?

— Tant de bo tinguéssim uns actors tan bons en aquest país, seríem punters! No hi ha res com la mateixa realitat i a Joc de cartes el que ensenyem és la realitat. És un reality show i passa el que passa. El que la gent valora més és que passin coses, sigui en forma de conflicte o en forma de l'amor més pur que puguis trobar. Aquest estiu, en el segon programa en emissió, es va capgirar el resultat i les guanyadores van ser dues germanes de les quals tothom s'havia enamorat. Tot això no ho pots calcular. El procés de càsting té en compte el restaurant, l'equilibri de gènere i moltes altres coses que no saps com sortiran. Si Joc de cartes fos una ficció seria una telenovel·la que no et creuries.

Joc de cartes és un dels pals de paller de TV3. Quanta vida més té el programa?

— Doncs fins que us en canseu. Tot això ho marcarà l'audiència. És com un restaurant: quanta vida té un restaurant? Doncs fins que la gent vingui, hi haurà restaurant. Quan la gent deixi de venir potser hauràs de replantejar el concepte. Jo m'ho imagino així.

¿Creus que el programa ha fet que el públic tingui més coneixement sobre el món de la restauració?

— El que ha ensenyat és un tipus de gastronomia que potser abans no es veia, que és segurament la que més abunda. Sempre que parlàvem de restaurants a la televisió parlàvem dels grans restaurants, dels que tenen reconeixement gastronòmic amb estrelles Michelin o altres distincions. Aquesta no és la realitat, és una de les realitats. La realitat és que molts restaurants són els que veiem a Joc de cartes, i nosaltres els hem donat veu i hem posat el focus en què passa en aquests establiments que tenen un tiquet mitjà entre els 30 i els 50 euros.

El Cuines també té una salut de ferro. Ara que l'alimentació és una preocupació per a moltes persones, ¿t'han demanat fer receptes saludables?

— Hi ha peticions una mica de tot. Des del que vol saber fer plats per quedar bé, fins al que vol saber fer menjar que no l'engreixi o que sigui compatible amb les seves intoleràncies. Al Cuines faig cuina inclusiva: no diem mai que és per a vegetarians o vegans, per exemple, sinó que entenem que jo, que soc omnívor, puc menjar el mateix que un vegà. Durant l'any, totes les receptes que faig les programo de manera que hi pugui incloure el màxim de sensibilitats i necessitats. Cada vegada ens interessa més el menjar, però també és veritat que tenim una mena d'intoxicació d'informació: sentim moltes coses i ja no sabem quines són per un interès comercial i quines són veritat. Nosaltres l'únic que fem és cuina, no soc metge ni nutricionista. És complicat poder satisfer tothom.

Ets una de les cares més reconegudes de TV3. Com ho vius?

— No sé dir-t'ho massa bé. Al febrer farà set anys que va començar tot, i això és com si agafes un tren d'alta velocitat i no saps el destí. Tu vas molt de pressa i no t'assabentes de gaire cosa, l'entorn canvia però tu no. És molt fàcil acostumar-te que et diguin coses maques. Jo sempre dic als meus que quan tot això hagi passat m'ho hauran d'explicar. Sempre intento analitzar en quin moment estic de la vida, si m'hi sento còmode o no. Mentre em continuï sentint còmode seguirem, i en el moment en què no sigui així ho deixarem.

¿Et veuries fent algun projecte televisiu que no estigués vinculat a la cuina?

— Sí, perquè ja conec el mitjà. Fa un temps t'hauria dit que no, però ara ja m'hi sento còmode i tranquil. Sempre m'ha fet gràcia el riure i entretenir, és a dir, que si pogués fer humor, ho faria. Si pogués fer un programa que fos una mena de miscel·lània, m'hi atreviria, però tampoc és que en tingui ganes ara mateix.