Júlia Otero i la il·lusió per la televisió
La periodista Júlia Otero ha tornat a la televisió amb un programa que parla, precisament, de televisió. Un exercici metatelevisiu molt ben pensat perquè la televisió serveix com a excusa perfecta per parlar de qualsevol altra cosa, sobretot de nosaltres mateixos. La tele és el MacGuffin, allò que permet que el programa avanci a través de diferents personalitats, múltiples temes, enfocaments diversos, però sempre des d’un eix que li dona sentit. Dimarts a la nit, Días de tele es va estrenar a les 22.50 h, un prime time excessivament tardà per a una televisió pública i més tenint en compte que el programa té dues hores de durada. Amb tot, aquest magazín nocturn que combina taula rodona, vídeos i entrevistes retorna a TVE l’esplendor de la televisió empoderada, ambiciosa i elegant. L’execució va ser impecable, els temes estan triats a consciència, hi ha sempre una recerca exhaustiva d’imatges d’arxiu per mantenir present el fil conductor de la televisió, hi ha cura pel detall i una certa exigència en l’anàlisi per anar una mica més enllà del hihi-haha de les tertúlies disteses.
Només començar, Júlia Otero, amb el seu to proper i espontani, va subratllar: “Esto no va de nostalgia”, advertint que la televisió no serviria simplement per apel·lar al passat. Ho va plantejar com un recurs per passejar pel present “porque la tele que hemos visto define una parte de cómo somos hoy”. Certament és així, tot i que, en múltiples ocasions, va ser inevitable que el programa es refugiés en la nostàlgia. I és que la reflexió televisiva és sinònim d’observació del que hem viscut i, per tant, és lògic el sentiment d’enyorança, o, si més no, d’afecte pel que hem sigut.
La primera emissió girava al voltant del joc entre veritat i mentida. A través dels col·laboradors, amb José Miguel Contreras per al vessant més acadèmic i Carolina Iglesias per a les aportacions més humorístiques, van reflexionar sobre la capacitat de transformar en vertader el que només és una il·lusió, però també sobre fake news o la confusió entre realitat i ficció. A la taula s’hi van integrar Lolita Flores i Paco León per afegir un component més distès a l’entreteniment.
El que és indubtable és que l’actuació d’Uri Geller el 1975 a TVE, en el programa Directísimo de José María Íñigo, continua sent el gran moment de la història de la cadena. Segurament perquè aquell home que va ser capaç de doblegar culleres i arreglar rellotges a la gent de casa va reforçar el fil invisible que connecta el plató amb el sofà. El gran senyal que va connectar dues realitats que, fins aleshores, convivien sense interactuar l’una amb l’altra. Aquell instant televisiu de fa quaranta-set anys va permetre recuperar la màgia al plató de Júlia Otero i tornar a doblegar forquilles. Però amb una lleugera diferència respecte al gran espectacle de Geller: aquesta vegada no van demanar a l’audiència que també ho intentés fer a casa. Com deia Júlia Otero a l’inici del programa, la televisió que hem vist ens ha fet, en part, com som ara. I la nostra capacitat de suggestió, d’il·lusionar-nos, de jugar i de creure ha canviat molt des d’aleshores. I la televisió, i tot el que hi hem vist, hi té molt a veure.
