L'equip de 'Charlie Hebdo' prepara el pròxim número a la redacció de 'Libération'

ParísEl diari francès 'Libération', que ha acollit provisionalment l'equip de 'Charlie Hebdo' a les seves instal·lacions, ha publicat aquest reportatge sobre la reunió de redacció de la revista d'aquest divendres amb la llicència 'Libération'ha publicat aquest reportatgeCreative Commons CC BY-SA 3.0

En total, la reunió de redacció de 'Charlie Hebdo' haurà durat més de tres hores. A més dels trens, dels temes, dels terminis, aquest divendres al matí s'ha de parlar també dels morts, dels ferits, dels homenatges, de les exèquies. La sala on 'Libé' celebra habitualment la seva reunió diària és ocupada en aquesta ocasió pels supervivents del setmanari satíric. L'habitació, il·luminada des d'un costat per una gran finestra rodona, està oberta als quatre vents per deixar sortir el fum de les cigarretes.

Situats sobre una gran taula rodona, ordinadors cedits pel grup Le Monde. Asseguts tots al voltant, Willem, Luz, Coco, Babouse, Sigolène, Vinson, Antonio Fischetti, Zineb El Rhazoui, Laurent Léger... En total, més de 25 persones amb cares tristes i ulls inflats, nucli dur, pròxims o col·laboradors ocasionals, són allà per preparar el pròxim número de 'Charlie Hebdo'. Ha de sortir dimecres que ve i tindrà una tirada d'un milió d'exemplars, unes vint vegades el tiratge habitual.

“Els he vist a tots a l'hospital –comença Gérard Biard, redactor en cap de 'Charlie'–. Riss està ferit a l'espatlla dreta però el nervi no està afectat. Evidentment, li fa molt mal. La primera cosa que ha dit és que no està segur de si podrà seguir fent la revista”. Fabrice Nicolino, tocat diverses vegades durant l'atemptat, “està millor”, tot i que “pateix molt”. Patrick Pelloux, metge d'urgències i cronista al 'Charlie', parla després de la ferida a la mandíbula d'una altra víctima, Philippe Lançon, periodista també a 'Libé'. Per la seva banda, Simon Fieschi, el seu 'webmaster', ha estat “induït al coma”. Una noia jove s'enfonsa. “No t'has de sentir culpable”, la reconforta Gérard Biard. Tothom assenteix amb el cap en silenci. La que plora és la periodista Sigolène Vinson, present a la redacció en el moment del drama de dimecres però salvada pels agressors.

Biard continua. Com s'han d'organitzar les exèquies? I l'homenatge nacional? Amb quina música? Sense banderes? “Cal evitar un simbolisme que ells mateixos haurien detestat –apunta algú al voltant de la taula–. Han matat gent que dibuixaven ninotets. Res de banderes. La gent ha de recordar la simplicitat d'aquesta gent, de la seva feina. Els nostres amics han mort, però no els exposarem a la plaça pública”. Tothom assenteix.

Demandes de subscripció en massa

Una periodista explica que una campanya creada espontàniament a internet per persones anònimes ja ha recollit 98.000 euros en menys de 24 hores [aquest dissabte al matí ja s'acosta als 120.000]. Els supervivents de 'Charlie' estan inundats per les peticions de subscripcions, que de moment no són capaços de gestionar. Però molt aviat haurien de rebre l'ajuda del grup Lagarèdre en aquest punt. L'advocat de 'Charlie Hebdo', Richard Malka, pren la paraula: “Arriben diners de tot arreu: ajudes, locals, personal per gestionar les demandes...”. “Hem rebut suport d'un gran nombre de mitjans –continua Christophe Thévenet, un altre advocat de la publicació–. Hi ha el donatiu de 250.000 euros de l'associació Premsa i Pluralisme, el milió d'euros promès per [la ministra de Cultura] Fleur Pellerin... Tindreu les finances com mai, a 'Charlie'!”. L'advocat sap de què parla: ell va crear els estatuts de la revista i en dirigeix les assemblees generals. Aquestes últims mesos, el setmanari havia fet una petició de donacions per intentar fer reflotar la caixa, que passava per un mal moment.

“Què, fem la revista?”, pregunta Gérard Biard, que es nota que té ganes de començar. “Què posem a les pàgines?”. “No ho sé, quins temes hi ha d'actualitat?”, deixa anar Patrick Pelloux. Rialles nervioses. Biard continua: “Jo seria partidari de fer un número, entre cometes, normal. Que els lectors reconeguin 'Charlie'. No és un número excepcional”. “No ha passat res!”, diu algú al voltant de la taula. Alguns proposen la idea de deixar espais en blanc allà on els morts de dimecres haurien hagut d'escriure o dibuixar, però finalment l'equip s'hi oposa. “No vull que hi hagi buits”, argumenta Gérard Biard. “Han de ser tots allà, a les pàgines. I el Mustapha també”. Mustapha Ourrad, el corrector, forma part de la llarga llista de morts en l'atemptat de dimecres. “Doncs així deixeu les meves faltes!”, bromegen Patrick Pelloux i alguns altres.

“Ostres! S'ha mort Fidel Castro!”, crida Luz aixecant el dit del mig, en descobrir la informació (que de seguida serà desmentida) al seu telèfon. El reporter Laurent Léger intenta tornar a centrar el debat sobre la revista: “Penso que no cal que fem necrològiques, no hem de fer un número d'homenatge”. La redacció discuteix el contingut. Gérard Biard diu: “Espero que deixin de tractar-nos de laics integristes, que deixin de dir 'sí, però' a la llibertat d'expressió”. “Penso que també podem dir que hem estat molt sols aquests últims anys”, afegeix Laurent Léger. Luz comenta: “El número ha de parlar del després”. “Hem de transmetre el missatge que som vius”, assenyala Corinne Rey”. I Richard Malka afegeix: “I que no deixem de banda la crítica a les religions”.

'Charlie Hebdo' és un diari curiós: no té veritables seccions, sinó “espais” atribuïts a tal autor, a tal dibuixant. Per omplir els dels difunts, l'equip decideix recuperar treballs inèdits. Així, al número que arribarà al quiosc dimecres, hi haurà creacions de Charb, de Cabu, de Wolinski, d'Honoré... Durant les discussions, hi ha sanglots aquí i allà, com petits incendis que s'encenen per apagar-se tot seguit en braços del veí. Hi ha mans agafades i mirades humides.

Richard Malka s'aclareix la veu: “Manuel Valls acaba d'arribar a les instal·lacions”. L'equip sospira, es distreu, xerra. Acompanyat de la ministra de Cultura i Comunicació, Fleur Pellerin, que llueix un adhesiu de 'Je suis Charlie' al pit, i d'un grup de periodistes i assistents, el primer ministre dóna la mà als presents, deixant anar algunes informacions sobre la intervenció en curs a Dammartin-en-Goële –“Els dos assassins són en una ratera”– abans de donar-los “molts ànims”.

Biard aventura: “Ja no hi ha més periodistes ni més ministres? Què fem a la pàgina 16?”. La seva pregunta es perd entre el soroll de les llaunes de coca-cola que s'obren, de les pastes que es mosseguen, dels plors ofegats, de les sirenes de policia que se senten a fora. Al seu racó, Patrick Pelloux riu: “Això sí que és una reunió de redacció de debò! És un caos! Ja hi tornem a ser!”.