Jo era fan de Louis C.K. I ara què?

Una de les meves escenes preferides de la ficció recent l’ha creat Louis C.K. Són els vint primers minuts del tercer episodi de la websèrie Horace and Pete. Una dona d’uns cinquanta i tants a qui d’entrada no situem confessa una experiència sexual atípica amb el seu sogre octogenari. En una interpretació memorable, Laurie Metcalf desplega un relat intrigant i eròtic, pertorbador i quotidià. Elements que en part ja es trobaven a Louie, la sèrie que va elevar aquest còmic a l’estatus de figura de culte, aquí posats en escena com si es tractés d’una obra d’Ingmar Bergman. Louie, per la seva banda, va saber traslladar a un format de comèdia televisiva serial la principal virtut de la stand-up, la seva capacitat per confrontar des de l’humor incòmode dimonis personals i/o identitaris. Al contrari d’ Horace and Pete, Louie tenia un clar component d’autoficció. Louis C.K. interpretava un personatge inspirat en ell mateix en situacions tan ordinàries com desplaents. Aquí es trobava, en part, la seva gràcia. Aquí es troba també ara el seu problema. ¿Ens podem tornar a mirar Louie de la mateixa manera després de saber que el seu autor és responsable d’una conducta sexual no apropiada almenys respecte a cinc dones?

En un article a Vulture, el crític Matt Zoller Seitz apel·lava a aquella mena de pacte no confessat que establim amb els autors de ficció. L’art, com la fantasia, és un espai de llibertat per fabular al voltant d’aquells temes, idees i situacions que per raons evidents no toleraríem en la vida real. Com a espectadors, ens deixem fascinar per les ficcions obscures i retorçades perquè sabem que no són un reflex o una justificació dels actes dels seus autors. Louis C.K. hauria traït aquest acord amb l’audiència. A The New Yorker, Emily Nussbaum recordava com la “misogínia agressiva” ha sigut un element central en la tradició de la stand-up en què se situa Louis C.K. Una qüestió que no es podia retreure sense que et titllessin de puritana aixafaguitarres. En la mateixa línia, Manohla Dargis al New York Times explicava que tenia el seu propi cànon de directors que han maltractat les dones a la pantalla. “M’imagino que moltes dones que estimen el cinema malgrat que el cinema no les estimi a elles han fet una llista d’aquest tipus”. Dargis fa palès com en aquesta història d’amor no corresposta cada cop es fa més difícil i absurd allò de separar l’autor de l’obra.

A Louis C.K. se’l qualifica sovint de “políticament incorrecte”, una etiqueta que molts cops no amaga altra cosa que la defensa del privilegi de mantenir una relació de poder respecte allò de què es fa befa. Aquests dies s’ha comentat molt aquell episodi de Louie, el desè de la quarta temporada, en què el protagonista arracona la seva amiga amb intencions sexuals clares mentre ella se n’intenta desempallegar. “Ni tan sols saps violar bé”, li diu mentre escapa. En perspectiva, aquest capítol deixa clar que Louis C.K. no s’estava exposant com a personatge a una situació de la qual només podia sortir malparat. Ans al contrari, el còmic utilitza l’escena per restar importància a un intent d’abús sexual i a sobre caure simpàtic. Aquesta és en el fons una fantasia masculina habitual a la ficció de culte. Els homes es projecten com a rebels incòmodes, com a individus a contracorrent, com a marginals carismàtics... que tanmateix mai reconeixen els privilegis que els atorga el seu sexe. Si els còmics volen seguir mostrant-se com a figures arriscades quan retraten relacions personals, que comencin per admetre la posició de poder des de la qual parlen.