ABANS D’ARA
Mèdia 14/09/2022

Els marginats socials del Modernisme (1985)

Peces Històriques

Albert Manent 1985
2 min
Rafael Nogueras i Xavier Viura

De l’article d’Albert Manent (Premià de Dalt, 1930 - Barcelona, 2014) a 'La Vanguardia '(29-X-1985). A propòsit d’una obra de Magí Sunyer, el crític Manent evoca poetes modernistes eclipsats, com Rafael Nogueras Oller (Barcelona,1880-1949) i Xavier Viura Rius (Barcelona, 1882-1947), de qui enguany fa 75 anys de la mort i 140 de la naixença. Fotos: Nogueras Oller i Viura.

Sortosament en els darrers quinze anys els llibres o estudis de Joaquim Molas, J. Ll. Marfany i Jordi Castellanos ens han fixat el món del modernisme literari i ens han aclarit moltes incògnites que quedaven sense resposta en l’època del triomf del Noucentisme i en els temps posteriors. Tanmateix la lectura del llibre de Magí Sunyer Els marginats socials en la literatura del grup modernista de Reus m’ha fet conèixer nous elements, en bona part no fonamentals, per al moviment, però ben singulars i caracteritzadors del grup modernista més marginat, menys estudiat i menys sortós de tots. L’esforç de Sunyer ens permet tenir a l’abast tota la bibliografia dels deu components del grup que es congrià entorn de la impremta-llibreria de Cosme Vidal (Josep Aladern) el 1897 i que aviat es va dispersar i només un, Pere Cavallé, romangué a Reus. Joaquim Molas ha parlat, en general, del pas “de la bohèmia daurada a la bohèmia tràgica”. Definició lapidària i feliç que explica les diferències entre els modernistes de casa bona, com Rusiñol, Massó i Torrents o Alexandre de Riquer i els de procedència proletària, com la majoria dels de Reus, o que van acabar en la indigència, com Xavier Viura que, segons el retrat de Josep Pla, feia de nigromàntic i donava la impressió “d’una precarietat alimentària permanent”. O en l’obscuritat més absoluta, com Rafael Nogueras Oller, barceloní, famós per les Tenebroses... Cal dir que el grup de Reus va tenir un cronista, Plàcid Vidal, que el mitificà, altrament no se n’hauria parlat gens, a través d’Els singulars anecdòtics (1920), L’assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972). Són prop de mil planes dedicades a explicar i a justificar el miserabilisme personal i la dissort literària del nucli reusenc. Convé no oblidar, d’altra banda, que Joan Puig i Ferreter –l’únic del grup que va triomfar– a Camins de França i en altres llibres ens forneix material de primera mà sobre els seus companys del modernisme reusenc. I fora injust no assenyalar el valor de les dades de l’erudit Joaquim Santasusagna que en un voluminós llibre sobre l’aportació dels reusencs al renaixement literari català fins al 1900 precisa aspectes de “la colla de l’Aladern”, com eren coneguts. Un grup de gran vitalitat. [...] Amb empelts anarquistes, furibunds catalanistes i decidits a la revolta contra la societat, el grup de Reus es caracteritzà, cal insistir-hi, per l’origen humil de la majoria d’ells i, en canvi, per un afany per renovar, des del seu reducte de Reus, tota la literatura catalana. “Gent del llamp”, com diu l’adagi, van trobar en Plàcid Vidal, un d’ells, un cronista mitificador, i ara en Magí Sunyer un estudiós que fins arriba a reivindicar-ne bona part de la literatura que no passà dels diaris i de les revistes i en la qual allò que predominava no era l’idil·li o la lloança, sinó la tragèdia i el dicteri dels “damnats de la terra”.

stats