Natza Farré: "En la meva família, que és tirant a siciliana, el conflicte és a l'engròs"

BarcelonaAmb honestedat i sense endolciments que no farien per ella, Natza Farré (Barcelona, 1972) recull a L'última vegada que et dic adeu (Angle Editorial) les seves vivències com a germana d'un drogoaddicte. Una novel·la autobiogràfica que explora les relacions familiars, la culpa i el silenci que va envoltar uns anys en què molts joves van lligar la seva existència a les drogues.

L'última vegada que et dic adeu és un llibre molt íntim. Quan decideixes fer-lo i quant de temps trigues a escriure'l?

— Hi ha una feina mental d'anys des que el llibre se'm comença a ficar al cap. Intento molt sovint escriure'l, començo i l'abandono. Llavors, quan noto que ja no puc més de tenir-lo al cap, és quan decideixo posar-me en contacte amb una editorial, en aquest cas amb la Rosa Rey d'Angle Editorial, i demanar-li si pot llegir una mica el que tinc i que em doni una data de lliurament, perquè en periodisme i en el món dels guions funcionem amb dates de lliurament. Com que el tenia tant al cap, el que em faltava era l'empenta d'algú que em digués "Ara me'l dones". El procés d'escriure va ser fàcil perquè el tenia molt al cap, ja l'havia treballat molt.

El llibre parla del teu germà, addicte a les drogues, i la teva relació amb ell.

— Jo diria que parla, sobretot, de mi, de ser germana. Òbviament, el meu germà és un dels actors protagonistes, però és, sobretot, la mirada de la germana envers una situació familiar concreta. Jo soc la petita de sis germans i és una relació que m'ha interessat molt i que no està molt treballada, i menys en aquest sentit. Quan hi ha un drama familiar a nosaltres [els germans], que no som actors secundaris, se'ns tracta una mica com a actors secundaris. En canvi, estem allà, a primera fila, veient-ho tot i patint-ho tot, sobretot.

¿Recordes quan vas ser conscient que el teu germà tenia un problema amb les drogues?

— Recordo conèixer el meu germà ja amb un problema amb les drogues perquè la nostra diferència d'edat de set anys i mig fa que quan jo començo a tenir consciència de les coses ell ja és adolescent i ja comencem a anar pel pedregar. Per tant, jo no recordo haver vist mai bé el meu germà.

El llibre parla molt del silenci dins i fora de casa. ¿A casa mai parlàveu de la drogoaddicció del teu germà?

— Jo vaig néixer als anys 70, els pares no parlaven de les coses. Es parlava de la intendència: "Vostè què necessita? Menjar, els estudis". Hem fet un salt generacional brutal. Quan érem petites, tota aquesta comunicació no existia ni dintre ni fora, molt menys a fora. Molta gent que estava al teu voltant patia el mateix, i ningú ens ho deia, perquè era una vergonya tenir una situació d'aquestes a casa. Per tant, tot quedava emmarcat en aquest silenci, i tu t'hi ficaves, però era una boira molt espessa que t'acabava destrossant.

Carla Simón, Maria Arnal i Alba Flores han parlat de situacions similars a la que vas viure tu. Per què s'està trencant ara el silenci i per què sembla que només el trenquen les dones?

— Perquè els homes no parlen de coses interessants. No, és broma. Bàsicament, el fet que siguem dones té molt a veure amb el fet que estem parlant molt de les emocions, i no sé per què els homes continuen sense parlar de les emocions. I després, és veritat que jo soc la més gran de tots aquests exemples, però sí que crec que totes hem hagut de deixar passar un temps fins que no hem pogut pair aquestes històries, que hem viscut molt de prop. En el meu cas jo he passat per molta teràpia perquè justament les emocions que vius són molt fortes i és molt difícil processar-les tu sola. Ara és quan podem començar a parlar sense una nostàlgia romàntica del que van ser els anys 80 i 90. Hi ha aquesta nostàlgia musical, però clar, hi va haver una devastació per l'heroïna i la sida que va marcar tota una generació, i això va passar en aquella època.

Ara justament s'experimenta un repunt del consum d'heroïna. ¿Creus que hi ha algun paral·lelisme entre aquells anys 80 i el moment actual?

— El que he sentit és que l'heroïna ara està molt barata, i per això hi ha un repunt. És la llei de l'oferta i la demanda, és una mica com funciona el mercat, i penso que l'ésser humà sempre té necessitat de fugir de si mateix. El món en què vivim cada vegada dona més motius per fugir d'un mateix. Però sí que és veritat que, igual que molta gent trobem altres sortides, la persona que és addicta ho és; és que no ho pot evitar. No és una tria, és una malaltia. Encara s'ha de fer molta pedagogia, perquè costa molt, perquè no es veu com una altra malaltia. O sigui, una cosa és el càncer i l'altra és l'addicció. Crec que el repunt també té a veure amb com funciona el mercat de la droga, amb el que interessa més, el que interessa menys, i amb la corrupció. La corrupció policial relacionada amb la droga, que sona molt de sèrie, és la realitat. I això, per a mi, és el gran problema.

En el llibre, de fet, fas aquesta comparació entre la drogoaddicció i el càncer, i recordes que a un malalt de càncer no li dius "Deixa d'estar malalt".

— Sí, però per l'estigma social, perquè la compassió no és la mateixa. I en realitat jo ho entenc, perquè jo també he passat aquest procés de dir "Deixa-ho estar ja" com si fos fàcil. Però clar, jo era petita i em va costar entendre tot el procés. Però ara que hi ha molta més informació, com és que encara estem així? És com aquesta gent que tenen tan poca sensibilitat amb l'alcohol i que, si tu no beus, t'obliguen a beure. Escolta, tu no saps per on està passant ningú, deixa estar la gent. O com quan es parla dels fills, no? No saps si no n'ha volgut tenir o no n'ha pogut tenir. És una manca de sensibilitat social. Si tens dubtes, deixa-ho estar, calla. En aquest cas, sempre millor el silenci que fotre la pota com l'està fotent tanta gent.

Ara que has publicat el llibre, ¿parles amb els teus germans de tot el que vau viure?

— No. Jo amb els meus germans tinc relacions diferents amb cada un, amb alguns molt poca relació. Amb els germans tu estableixes un tipus de relació que és molt difícil trencar.

¿Hem de trencar amb el tabú i dir que, a vegades, els nostres familiars no ens cauen bé?

— Jo diria que no és a vegades. Si comencem a parlar de famílies, veurem que no hi ha res idíl·lic. Hi ha famílies que eviten el conflicte i mantenen una certa estabilitat. En la meva família, que és tirant a siciliana, el conflicte és a l'engròs. I no passa res. Les famílies són relacions humanes i són individus que, malgrat compartir genètica, poden ser absolutament diferents. Per això em sembla tan interessant. Parteixes d'una convivència i d'uns llocs comuns que et marquen la infància, i això ens determina el futur, però després potser no tens res a dir-te. En el llibre hi ha molts temes, però un és l'exploració de la relació entre germans, saber si estimes un germà perquè t'han dit que l'has d'estimar o perquè realment l'estimes. La línia és molt prima. És molt difícil saber-ho, quan t'ho han dit tantes vegades.

També pot passar amb els pares.

— Totalment. A veure, insisteixo, a dintre les famílies passen tots els conflictes que poden passar entre persones. La violència sexual té majoritàriament lloc dintre les famílies. Això vol dir que la família no és el paradís. I això vol dir que pots tenir un pare o una mare que siguin molt males persones. Hem idealitzat les mares, però les mares, a part de mares, són persones.

En el llibre també detalles la teva pròpia crueltat cap al teu germà. ¿T'has pogut reconciliar amb aquesta part de tu o no cal reconciliar-s'hi?

— Sí que cal, això et fa molt mal. Jo no soc així, jo no vull ser així. No tinc el mal dins meu. L'he treballat molt i he arribat a estar en pau, però recordant-ho he patit.

Has utilitzat trossos de diaris i cartes. Quan llegeixes el que vas escriure llavors t'hi reconeixes?

— Sí, t'hi reconeixes. Tot és material real. En aquella època es tenia molta tendència a fer diaris, justament perquè no podíem parlar i així ens ho trèiem de sobre. No recomano tornar a fer la lectura dels diaris i, de fet, jo soc a un pas de cremar-los tots. No vaig ser capaç d'acabar-los de llegir. No vaig tenir una joventut molt alegre i m'entristeix molt pensar que aquells anys van ser difícils. Allà està molt escrit. Els cremaré perquè no hi vull tornar ni vull que ningú en sàpiga res més.

En un moment del llibre dius: "Tot el que m'he trencat a la vida ha sigut per dins". ¿Reconstruir-se per dins és tan fàcil com enguixar un braç?

— No t'ho sé dir perquè no m'he trencat mai res extern i, potser per compensar, se m'ha trencat tot per dintre. Però crec que no, no hi ha un guix que et puguis posar perquè allò es pugui ajuntar.

¿Has pensat alguna vegada com seria la relació amb el teu germà si encara fos viu?

— No val la pena pensar-hi ni val la pena pensar què hauria passat si no hagués caigut en les drogues. Són altres vides, no és la que jo he viscut. Crec que en el llibre queda clar que, mentre tot això passava, la vida no eren tot desgràcies. Hi ha la combinació de tragèdia i comèdia. Jo, per sobreviure, tendeixo a la comèdia i hi ha moments que, fins i tot, dins del drama fan gràcia. Sí que hi ha moments molt dolços i si haig de concloure alguna cosa de la meva infància és que va ser feliç, tot i que això [la malaltia del germà] sempre hi era.

Per tant, l'humor t'ha servit d'alguna cosa?

— Tu saps que la gent que ens dediquem a l'humor tendim a la depressió. L'humor és una via d'escapament d'una realitat que ens supera. A mi l'humor em ve d'ADN, l'he heretat. M'ha ajudat molt a sobreviure situacions personals però també al món, jo que em dedico a escriure sobre el món. És molt feixuc. A mi em pesa la sola existència, no l'he entès mai. Estem aquí passant el temps per arribar a algun lloc que ja sabem que és un forat negre per on caurem. Això m'ha anat molt bé també per relativitzar les coses i per prendre decisions amb molta menys por, com quan vaig deixar la ràdio.

En el llibre parles de dues morts, la del teu germà i la del teu pare, viscudes de manera molt diferent.

— Un dels capítols que em va costar més escriure és el de la mort del meu pare, perquè fa més de trenta anys que és mort. Em costa molt haver viscut sense el meu pare tots aquests anys. Moltíssim. És una presència molt bèstia a la meva vida i em va fer un mal terrible, a nivell vital. La del meu germà, jo ja era bastant més gran i la vaig haver d'afrontar amb massa responsabilitat, des del meu punt de vista. Però en el cas del meu pare, que es morís tan jove, em va costar molt gestionar-ho. En el cas del meu germà, pel fet que es morís molt gran, tenint en compte com havia viscut, hi va haver una part de la seva mort que va ser un alleugeriment molt bèstia, sí. Era viure d'una manera molt complicada i amb molt patiment. Quan hi ha tant patiment, vols que el patiment s'acabi. És humà. Vols que acabi per a tots, per a ell i per a tothom. També et genera una mica de sentiment de culpa, però realment entres en un altre estadi en què estàs més en pau, en general. Tens una pena profunda, perquè penses en una vida molt trista.

T'has trobat que la teva història ressona en altra gent?

— És al·lucinant. Jo havia percebut que hi havia un buit literari sobre aquest tema i ara estic rebent una gran quantitat de missatges de gent que em diu "Has escrit el llibre de la meva família". Estàvem tots allà. Són situacions molt semblants. Rebo unes mostres d'agraïment...

És fàcil de gestionar?

— No, no m'ho esperava. Tu estàs a casa teva escrivint coses i, de cop i volta... A mi la literatura sempre m'ha aportat un grau de companyia vital molt bèstia. Quan trobes les autores que t'acompanyen i que t'expliquen allò que tu no saps ben bé explicar i tal. Quan això ho fas tu i ho reps, és molt emocionant.