Els mitjans de la dreta, DJs de la campanya electoral

Un principi bàsic en política és que les eleccions les guanya qui és capaç d’imposar la música a la qual els altres han de ballar, sigui amb entusiasme o a contracor. El Partit Popular, per a les municipals, ha preferit no arriscar-se amb possibles trencapistes nous i s’ha estimat més tirar d’un clàssic de fa més de deu anys, que mai no falla: ETA. Resulta sorprenent que l’esquerra no aprengui la lliçó: primer van denunciar que Sánchez no deia res sobre el fet que a les llistes de Bildu hi hagués membres de l’extint grup armat. Sánchez va dir que era indecent, però les portades van continuar succeint-se. Finalment, els set exetarres amb delictes de sang –i penes complertes– han decidit renunciar a ser regidors. Tant se val: la caverna no admetrà la resolució de l’afer, perquè instrumentalitzar el dolor de les víctimes és la seva especialitat, sobretot des que ETA va anunciar, el 20 d’octubre del 2011, la fi de les seves activitats, cosa que ha complert, per cert.

“Otegi dona un cop de mà a Sánchez”, titula l’Abc. “Sánchez no trenca amb Bildu i accepta el blanqueig de 34 etarres”, secunda El Mundo. “Sánchez deixa oberta la ‘via Bildu’ després del 28-M”, s’hi afegeix La Razón. No és pas casualitat que tots tres mitjans dirigeixin la punta de la seva llança al socialista. Les llistes de Bildu són només la base rítmica sobre la qual fer sonar la melodia de sempre: la deslegitimació d’un president sorgit de les urnes. A partir d’aquest xumba-xumba perpetu és difícil no afegir-se a la dansa col·lectiva d’un tema que té un debat interessant possible –la superació del conflicte versus el dolor de les víctimes–, però que es juga de manera espúria i interessada, amb la vista no ja posada en milers d’ajuntaments, sinó en l’assalt a la Moncloa, llargament meditat i construït.