La revolució egípcia encara no ha acabat. Els mitjans de comunicació han de sotmetre's a un obligat replantejament de la professió periodística després de 30 anys de règim de la censura. L'embranzida revolucionària, amb epicentre a la plaça Tahrir, ha donat empenta a d'altres petites revolucions que s'escampen per tot el país: universitats i mitjans de comunicació són al capdavant del fenomen de la protesta i el debat intern.
Com la plaça Tahrir, l'agència de notícies MENA (Middle East News Agency) va exercir de referència de moltes altres petites revolucions que han canviat models imposats per la dictadura als mitjans. Ahmed al-Xarkawi i Mohamed Razik, periodistes de MENA, reben l'ARA a la redacció per explicar com van liderar la seva pròpia revolució contra l'home de Mubàrak que dirigia l'agència: "No podíem informar acuradament sobre els esdeveniments de Tahrir, ens retallava les cròniques i feia manipular les xifres de manifestants", diu Razik. "No podia més. Treballar així em causava un malestar terrible. Sortia de manifestar-me a Tahrir i venia aquí als vespres, a reunir-me amb els companys per pensar en la millor manera de fer dimitir el nostre dictador particular. Una d'aquelles nits, vaig recordar-me de l'Ahmed Xarkawi, que havia treballat aquí abans de deixar la feina per desacords amb la direcció".
Xarkawi és ara cap de política de MENA, l'agència que el va fer créixer com a professional: "La trucada d'en Razik em va fer tornar perquè encara crec en el periodisme i en el talent dels periodistes egipcis. No som occidentals, però sabem què és treballar bé". Xarkawi i Razik van aconseguir que el cap de l'agència marxés a casa escortat per l'exèrcit: "El moment en què els dos vam retirar de la paret el retrat d'Abdal·lah Hassan, l'home de Mubàrak aquí, va ser un dels moments més feliços de la meva vida", recorda Xarkawi.
Arriscar la vida
Sharkawi i Razik, ara caps de les seccions de política i diplomàcia, tenen clar el paper de la premsa en una època de transició: "Volem convertir-nos en l'APTN o la Reuters del Pròxim Orient i acompanyar el país cap a la democràcia. Hem de donar la informació de la manera més acurada possible i guanyar-nos la confiança dels egipcis. Tenim una responsabilitat enorme i no podem fer cap pas enrere. Vam arriscar la vida i massa gent ha mort per poder exercir la llibertat d'expressió".
A més dels canvis estructurals a les redaccions dels mitjans més tradicionals com el diari Al-Ahram , que durant els fets de Tahrir canviava de línia editorial a mesura que s'acostava una possible retirada de Mubàrak, cal tenir en compte que una enorme audiència potencial -en un país de 85 milions d'habitants- ha "despertat" el seu interès per la política. Com diu Riham El Sawy, consultor de mitjans: "Abans de la revolució, la política mai no havia estat tema d'interès: era tabú parlar-ne i els egipcis no havien estat educats per ser una població políticament activa".
El Sawi assenyala que, amb la revolució, aquest panorama canvia radicalment: "Ara tenim 85 milions de polítics! I, per primera vegada a la història, un canal de televisió, el Tahrir Channel, dedicat íntegrament al debat".
En efecte, mentre els antics pesos pesants lluiten per recuperar una credibilitat perduda i contracten antigues plomes estrella del periodisme vetades per Mubàrak, pràcticament cada dia s'anuncia un nou diari i la preparació o la sortida d'un canal de televisió que emetrà per internet. És fàcil topar-se pels carrers del Caire amb joves carregats amb càmeres i trípodes en un acte que, per a ells, és absolutament excepcional: gravar. Però com assenyala El Sawy: "Després de la primera onada d'eufòria, el temps seleccionarà. La capacitat de finançament, també".
Sacsejada a les facultats
Al Caire, els estudiants de comunicació han aconseguit, després de setmanes de protesta, la dimissió del degà de la Facultat de Periodisme (un home de l'NDP, el partit de Mubàrak), els murs es cobreixen de grafits amb missatges polítics i els bloguers tenen cada dia més capacitat de convocatòria. Facebook i Twitter són gairebé sacralitzats i alguns pares han posat els seus fills noms com Facebook o Like. El públic menys digitalitzat es meravella de veure com alguns programes conviden a debats membres dels Germans Musulmans.
Queda el dubte sobre quin és aquí el paper de la junta militar, a la qual també li interessa controlar els mitjans. Alguns periodistes que no podem anomenar ja denuncien noves formes de censura: "Això era una revolució i no un cop d'estat", diuen. I a través de Twitter organitzen el dia del "No a la junta militar". Per primera vegada, diuen, "el poble vigila el poder i no a la inversa".
