La nacionalitat dels assassins
Era un precepte bàsic, dels que no es discutien de tan evident com era: la nacionalitat d’un delinqüent només s’ha d’indicar en un article si aporta informació rellevant que ajudi a entendre el fet. Però, de la mateixa manera que tirem enrere en el reconeixement de la diversitat (i en tants altres assumptes relatius a la dignitat individual), també els codis deontològics es veuen superats per la dreta, la ultradreta i la recontradreta. Hi pensava repassant dues notícies contigües a Ok Diario: “Detingut un marroquí per l’assassinat de l’historiador d’Almeria” i “Un atac a una sinagoga a Manchester deixa almenys dos morts”.
En el primer cas, què aporta la nacionalitat? La peça no explica en absolut el motiu del crim ni la relació entre assassí i víctima, així que una nacionalitat no il·lumina res: només serveix per alimentar el lligam pervers que vincula immigració magribina i la violència. Un magribí. No necessites saber res més: tu i jo ja ens entenem, eh? (Copet de colze còmplice de cunyat a les costelles.) A la segona notícia, en canvi, no es diu res de l’assassí, quan tot fa pensar que l’odi religiós pot ser el motiu de l’atemptat. La policia anglesa diu que ha identificat l’atacant, però no ha dit res sobre la seva identitat. I ni els mitjans britànics estan jugant aquesta carta ni la policia ho ha filtrat per avançar la seva agenda. És la diferència de qualitat democràtica en un lloc i en l'altre, mesurada tant per les forces de l’ordre com pels seus mitjans. A mesura que ens arrabassen llibertats individuals i col·lectives, també es degrada el nivell del periodisme, o el pseudoperiodisme, que es fa servir per consolidar tòpics i criminalitzar col·lectius. Destacar la nacionalitat d’un delinqüent només quan et convé i fins i tot quan no expliques per què és rellevant és una de les estratègies de la ultradreta mediàtica espanyola i, cada cop més, també de la catalana.
