L'Última

Fina Brunet: “Cada nit, abans d’anar a dormir, li dic a Déu: «Ens veiem demà, eh!»”

Periodista

8 min

No he sentit ningú que parlés malament de Fina Brunet (Blanes, 1962), sempre més ocupada i preocupada per la solvència comunicativa i el rigor periodístic que pel lluïment personal. Destaquen, en el seu currículum, el magazín de tardes Xec en blanc, a Catalunya Ràdio, el Telenotícies, un grapat d’edicions de La Marató i el mític Tres senyores i un senyor, amb Susanna Griso i Gemma Nierga, a TV3. Des de fa un parell d’anys, la notícia és ella per un tumor cerebral que li ha alterat la vida.

Completa la frase: “Últimament...”

— Últimament estic molt més feliç perquè vaig millorant. Fa un parell de mesos que he començat a deixar la medicació. Cada dia quan et lleves, et mires i dius: “Ui, funciono, estic bé”.

Què és el millor que t’ha passat durant les últimes 24 hores?

— Doncs que he dormit tota la nit. Ahir, per exemple, me’n vaig anar caminant fins al final del port de Blanes. Són reptes que et vas posant. Puc anar a comprar a qualsevol lloc, però me’n vaig a l’altra punta.

L’últim any es van diagnosticar a Catalunya 42.000 càncers, 115 cada dia. Què et diu aquesta xifra?

— És horrible. Quan ho veus des de fora, penses quina mala passada que aquell estigui fotut, però quan veus que ets tu, dius: “I ara què? Com t’ho agafes?”. A mi, quan em van explicar la situació, vaig pensar: “Som-hi! Si s’ha de fer, fem-ho”. El millor de tot és que a Catalunya tenim molts estudis, molts metges que hi estan treballant, i això és un luxe.

Quina és l’última vegada que t’has preguntat “per què jo”?

— No m’ho he preguntat mai. M’ha tocat. No serveix de res estar fet pols, a sobre t’ho passes pitjor. Mentre pugui continuar rient, fent coses i tingui gent que em pugui ajudar, com els metges, penso aprofitar-ho. No em quedaré a casa esperant que vingui algú i em salvi, perquè això no passarà. 

Quin ha sigut el pitjor moment d’aquests últims anys?

— El dia que vaig descobrir el que tenia. Allò va ser... Fixa’t que just després vaig anar a la tele per explicar-ho, intentava parlar, però no deia res coherent. Només recordo haver arribat allà, veure’ls a tots, abraçar-nos i tal, i que no s’entengués res del que estava dient. Quan vam tornar cap al cotxe, el meu marit em va dir: “Fem un cigarro aquí, perquè si no li fotrem foc a alguna cosa...”. Va ser el shock

Quin va ser el diagnòstic?

— Que tenia un tumor cerebral, que tenia un volum important i que s’havia d’operar. 

Que sigui al cervell fa més impressió?

— No, no era això. Jo era més de pensar: “Si hem de plegar, pleguem. Si ho podem arreglar, ho arreglem i, si no, pleguem”. Si això ha de petar i se m’emporta, ja aniré on hagi d’anar, però no passa res. He tingut la sort de tenir una bona vida. En aquella situació, dius: “Per estar fotut, plego, on s’ha d’anar?”. Però quan veus que no, que tothom hi té tanta confiança, t’hi enganxes.

Com diries que t’ha canviat la vida, aquests últims anys?

— Totalment. Ja no vaig a treballar cada dia a la tele, ja no veig els meus companys, miro la tele i canvio de canal, perquè et fa una mica de mal. El més fotut és haver-te de reorganitzar la vida. Quan estàs molt fet pols, tens tothom al damunt. “Jo vinc, jo t’acompanyo, jo faig...” I de mica en mica la gent se’n cansa, ja s’entén, i tu t’has d’anar espavilant. La meva habitació està a disset graons del centre de la casa, he de pujar i baixar per allà cada vegada. Ha sigut el millor que m’ha passat. Per nassos, he de passar per allà. No saps les vegades que he caigut, m’he obert el cap, però ho het fet jo sola. Quan a l’últim graó et falla la cama esquerra, que és la que està més tocada, i veus que te la fots, doncs t’aixeques i ja està.

Quin és l’últim progrés que has fet?

— Ara ja no porto res a les mans quan surto a caminar al carrer. Puc caure alguna vegada, però ja no vaig amb caminador. Ahir mateix me la vaig jugar, perquè havia anat a comprar i portava les dues mans carregades. Ho he d’anar provant.

I l’última renúncia que has hagut de fer?

— Llegir. Llegir em porta de bòlit, perquè he d’anar molt a poc a poc. Torno a ser dislèxica, com havia sigut quan era jove i ho vaig superar. Quan agafo un paper o un diari és allò d’anar ajuntant les lletres, posar-les seguides i, com que estic acostumada a llegir ràpid, he de parar i tornar enrere. Això és el que em fa adonar que tots els llibres que tinc a casa, ja els puc regalar a qui sigui. Una, perquè ja els he llegit, i dues, perquè no servirà de res que me’ls quedi.

No podràs tornar a llegir un llibre?

— Espero que algun dia, però he de tenir molta paciència i, de moment, no la tinc.

Quina és l’última vegada que li has demanat alguna cosa a Déu?

— Li’n demano cada dia. A ell, a la Mare de Déu, als angelets... Cada dia, quan me’n vaig a dormir, passem revista, i li dic: “Ens veiem demà, eh!”. Sempre és: demà, més.

Eres creient o t’hi has tornat?

— A casa ho havien sigut tota la vida, la meva mare ens mudava diumenge per anar a missa, hem fet la comunió i tot i més, i a partir d’aquí cadascú ha fet el seu camí. Jo he passat per èpoques que ni m’adonava que tenia un Déu i altres èpoques que estàs més fotut i dius: “On m’agafo?”. Ja fa bastants anys que tenim una relació nocturna, d’abans de la malaltia i tot.

Creus que t’ha ajudat?

— Sí, jo crec que qualsevol cosa en què tu confiïs, t’ajuda. Tot depèn que tu hi entris. No té més història que aquesta. Després passarà el que hagi de passar. No pots fer un encàrrec. És l’acudit d’aquell que se’n va a resar a l’església, es posa davant de Déu i li demana un milió d’euros. A darrere en ve un altre, se’l queda mirant i li diu: “Perdona, el milió ja te’l dono jo, però deixa’m a Déu per mi que jo en necessito més”. 

Aquests últims anys has pensat més en la vida que has tingut o en la mort?

— En la mort hi he pensat molt poc. No m’interessa, perquè és una cosa que, quan hagi de passar, passarà igualment. En la vida, sí. Amb ganes de fer coses, amb ganes de viatjar, amb ganes de conèixer gent, si podem anar aquí, si podem anar allà, si quedem amb la colla. Això és el que et dona vida.

Una de les últimes vegades que ens hem vist, Fina, va ser amb motiu dels 40 anys de TV3. Com va ser per a tu, aquell dia?

— Em va fer molta il·lusió. Una, que em convidessin, i dues, tornar a veure tanta gent que feia més de dos anys que no els veia. En Carles Francino, quan ens vam veure, li vaig dir: “Vigila, que estic handicapped”.

Sí, perquè les abraçades del Francino ja les coneixem...

— Clar, tornar a veure tota aquesta gent, el director que em va contractar quan vaig entrar a la tele... Va ser molt xulo. 

Què diries que és el millor que has fet a la tele o a la ràdio?

— El millor? És que he fet tantes coses... El que va tenir més èxit va ser Tres senyores i un senyor. Va ser una època molt divertida i mira que tenia tres feines a la vegada. Estava al Telenotícies, a la ràdio i feia el programa.

Et passa que sents una notícia i penses que t’agradaria explicar-la tu?

— No, no. Ara prefereixo que l’actualitat no m’esquitxi. Ja ho he viscut. Jo acabava d’entrar, com aquell qui diu, quan va haver-hi l’explosió del... del..., ai que no em surten els noms...

Del Challenger?

— No, no, a Barcelona.

Hipercor?

— Ah, exacte. De l’Hipercor no n’he volgut veure mai cap imatge més, ja ho vaig viure en directe, amb el Lluís Diumaró. 

Et costa últimament trobar les paraules?

— A vegades, sí. 

Però no m’ho sembla, és la primera vegada que et passa en tota la conversa.

— Segons com. Si t’he de dir què menjaré per sopar, em tornaria boja i t’acabaria fent un dibuix: “Saps aquella cosa que és allargada i té dos dallonses penjant”, i em diries: “Botifarra”. Doncs, així. A casa ja sembla un concurs. “Què hi ha avui per sopar?”. “Saps què? Ho tinc a la cuina, ara t’ho porto i t’ho ensenyo”. Crec que parlo millor quan el meu cap va tot sol que quan intento concentrar-me a dir-te alguna cosa. Quan surt de l’ànima, surt tal qual, però quan és una cosa que vull dir expressament és un repte.

I així va ser, precisament, com vas notar que et passava alguna cosa.

— Això va ser horrible. Crec que és quan ho vaig passar pitjor. Sortíem de la pandèmia i encara hi havia reticències al fet que anéssim tots a la redacció. Treballava des de casa i va arribar un moment que no em sortia el nom del president de la Generalitat. No hi havia manera. “Si fins ara ho sabies, per què ara no ho saps?”. I a més tenia molt mal de cap. Tot el dia anava amb pastilles.

Recordes a què es va dedicar l’última Marató que vas presentar tu?

— Al càncer, sí, sí. Al càncer. Recordo una família, que ja hem quedat com amics, una parella, un noi i una noia, van acabar caient els dos i van venir al programa. Ell estava millor, però ella estava més fumuda, i devia tenir 22 o 23 anys.

Creus que ajuda haver explicat tantes vegades el càncer d’una altra persona per quan te’l diagnostiquen a tu?

— Evidentment que sí. Tu has vist com ho viuen els altres. Em posi com em posi, contenta, feliç o plorant, no aniré enlloc més. És confiar en els que estan investigant i col·laborar amb ells amb el que sigui. Quan vaig començar amb tot això, em van demanar de participar en uns estudis i vaig dir que sí. Si que m’analitzis a mi serveix perquè els que vinguin al darrere ja tinguin un pas més, fem-ho.

Amb què et distreus, últimament?

— Mira, el primer que faig quan em llevo són deures. Començo fent encreuats per què el meu cap es vagi despertant. Puc fer un sudoku, i quan el cap ja s’ha engegat, veig que tot funciona i que podem tirar endavant el dia. Al matí aprofito per caminar i a la tarda preparo el sopar, puc mirar la tele. L’Agnès Marquès és una de les meves favorites.

Què t’agradaria que et passés?

— Que em toqui la loteria, posats a demanar. No, res. Que tot vagi cap a millor. No tinc gaires aspiracions més. Anar tirant endavant, ajudar a qui pugui ajudar i virgencita, virgencita, que me quede como estoy.

Les dues últimes són les mateixes per a tothom. Una cançó d’El Último de la Fila.

— Uf, ara mateix el meu cap... M’has posat en un compromís. Ah, sí, sí, m’encanten. Como un burro amarrado a la puerta del baile. Aquesta és la meva.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Tota la vida que ens coneixem, com aquell qui diu, i encara no havíem fet mai cap entrevista. I que hagis vingut al meu poble, al meu Blanes, ha estat un plaer. Jo he nascut aquí, vaig viure uns anys a Barcelona i vaig tornar a Blanes. El mar em dona energia, tranquil·litat, el cap funciona diferent. Tot i que d’això te n’acabes adonant quan ets més gran. De jove és platja, gent, banyar-te... Ara és un regal.

Fina Brunet a la platja de Blanes.
Dues cadires al mig de la platja de Blanes

Hem quedat amb la Fina Brunet que estrenarem la primavera amb una conversa a l’aire lliure, a la platja de Blanes. El restaurant Es Blanc ens deixa dues cadires de la seva terrassa i les plantem al mig de la sorra. Al racó de Sa Palomera veiem com es banyen un parell de dones: “Són unes valentes, ho fan cada dia. Jo, l’aigua, fins al mes d’agost”, m’avisa la Fina.

Quan acabem i tornem al passeig, li dono la mà per ajudar-la a pujar les escales, però s’estima més sortir-se’n sola. Una dona s’acosta a saludar-la. La felicita perquè la veu molt més bé que l’última vegada que es van trobar. Rematem el matí amb un vermut negre: “Això m’ajuda a obrir la gana, que últimament no en tinc gaire”. De camí cap al cotxe m’assenyala el restaurant on un altre dia farem un arròs.

Albert Om és periodista
stats