La nova poca-soltada del 3Cat
La plataforma 3Cat ha estrenat un talent show frívol i esperpèntic. El títol resumeix perfectament la temàtica: Net i polit. És una competició presentada per Maria Gómez on guanya qui neteja millor la merda. Les deixalles d’una zona de barbacoes, les grades d’un estadi de futbol, els autobusos d’un festival, els lavabos d’un càmping, la sorra de la platja després d’un botelló, l’habitació d’un hotel o un local de festes. Funciona a través de l’enfrontament per equips, on els participants es van eliminant entre ells i un jurat d’experts en valora l’eficàcia. A més, hi ha proves vinculades a l’ordre, l’organització i les neteges específiques. La coartada per justificar aquest joc tan pedagògic representa que és la conscienciació pel reciclatge. Una excusa fallida quan és obvi que tota la merda que han de netejar els concursants és una posada en escena teatral i forçada. El programa és, en ell mateix, un generador de merda perquè utilitza quilos i quilos de menjar, cartró, vidre, plàstic, material de rebuig i deixalles només per fabricar la porqueria que els concursants netejaran. És com si haguessin arrasat amb les prestatgeries d’un gran basar de productes de baixa qualitat per escampar-ho tot i fer-ho malbé. Un concurs de neteja en què la porqueria és inversemblant ja demostra que té més de show que de talent, sobretot dels qui el fan.
El missatge que desprèn el programa delata una inconsciència absoluta: es gamifica una de les feines més precaritzades del país. En cap cas la dignifica, perquè la merda està recreada. Es puntua millor fer la feina a tota velocitat i a contrarellotge, com si fos normal fer treballar així els professionals de la neteja. A sobre, tenen la barra de vendre-ho com si representés un plaer sublim: “La meva olor preferida és la de l’amoníac!”, diu una concursant.
D’altra banda, Net i polit sembla que fomenti l’incivisme. Embruten uns espais públics com si fos normal trobar-los en aquelles condicions. Se'n desprèn la idea que pots embrutar tant com vulguis, que sempre ve algú al darrere a recollir-te la brossa. Normalitzar unes habitacions d’hotel on sembla que hi hagin pernoctat uns vàndals és una temeritat, perquè pressuposa l’obligació d’algú de netejar-ho de pressa com si fos divertit. Es crea també la falsa idea que per netejar cal un do especial, que és la gran excusa de la gent més porca: “Netegen els que en saben”. El súmmum del disbarat és veure en alguns capítols dones plorant pel sentiment de culpa de no haver netejat prou bé una graella amb sutge o perquè no els ha marxat la taca d’oli d’uns texans. Es ven com una emoció del joc, però es perpetua l’estigma del fracàs femení domèstic.
Convertir en espectacle un sector tan explotat laboralment i precaritzat com el de la neteja, una feina assumida sovint per persones en situació de vulnerabilitat, és una forma de classisme. Que això passi en una televisió pública demostra la manca absoluta de consciència social. L’entreteniment també modela valors i desprèn un missatge, però és obvi que aquesta cadena no té en compte ni la seva funció ni la seva responsabilitat.
