31/01/2022

El núvol d’internet va per sota del mar

4 min
Un dels cables submarins, en la seva arribada a la costa

BarcelonaUna de les primeres conspiranoies sobre la pandèmia de coronavirus assegurava que el SARS-CoV-2 s’havia propagat pel món des de la Xina mitjançant les xarxes de telecomunicacions 5G. Deixant de banda l’absurditat científica de l’argument i que alguns dels primers països que van registrar infeccions de covid-19, com l’Iran, no havien vist encara una antena de 5G ni en pintura, la delirant teoria presentava un defecte de base: el 95% del trànsit internacional de bits no circula per l’aire, sinó per una extensa xarxa de cables submarins de fibra òptica que interconnecten els centres de dades del món i fan possibles els serveis digitals que impulsen la societat connectada.

El primer cable telegràfic submarí va enllaçar el Regne Unit i França travessant el canal de la Mànega l’any 1850. No es va trigar ni una dècada a instal·lar-ne un de transatlàntic entre el Regne Unit i els EUA. A partir d’aleshores se’n van anar desplegant de nous, afegint-hi en el seu moment les funcions de telefonia: el TAT-1 que va unir Escòcia i Terranova l’any 1956 podia transportar simultàniament 32 converses telefòniques i 22 transmissions telegràfiques, i el TPC-1 va tancar el cercle l’any 1964 connectant els EUA amb el Japó via Hawaii. Però els cables d’aquesta generació eren de coure i només tenien prou amplada de banda per a la comunicació de veu. Durant els 30 anys següents, l’únic canal amb capacitat per a transmetre imatges van ser els satèl·lits.

El panorama va canviar radicalment amb la generalització de la fibra òptica a finals dels anys 80: els nous cables submarins amb aquesta tecnologia van aportar més capacitat de transmissió i menys latència que els satèl·lits, i en poques dècades s’ha anat teixint sota el mar una malla cada vegada més espessa: s’estima que ara hi ha en funcionament més de 420 cables de telecomunicacions –també n’hi ha d’elèctrics–, que cobreixen una distància total de més d'1,3 milions de quilòmetres i formen la veritable espina dorsal de la internet física. Molts d’ells travessen oceans, d’altres voregen continents, i aterren successivament en punts emblemàtics on enllacen amb les xarxes terrestres i amb els grans centres de dades que les empreses digitals van escampant pel món, amb preferència per ubicacions properes a aquests nodes d’aterratge de cables submarins, ja que la meitat de la humanitat viu a menys de 100 quilòmetres de distància del mar.

Inicialment, aquests cables eren propietat de consorcis formats majoritàriament per estats i operadores de telecomunicacions, però en l’última dècada s’ha produït un relleu molt rellevant: la gran majoria del creixement de la xarxa submarina a escala mundial l’estan finançant quatre grans empreses nord-americanes d’internet: Microsoft, Alphabet (la matriu de Google), Meta (abans Facebook) i Amazon. Segons l’informe més recent de la consultora especialitzada TeleGeography, només l’any 2020 el mencionat quartet de gegants digitals va invertir més de 90.000 milions de dòlars en desplegar fibra òptica submarina i ampliar així un 40% la capacitat mundial, i tenen previst continuar a aquest ritme. Aquestes empreses necessiten interconnectar els centres de dades que van construint per tot el món i en el seu moment van decidir que els sortia més rendible i més operatiu tenir cables propis que llogar capacitat en cables aliens, com feien abans. Així doncs, si l’any 2010 només participaven en un dels consorcis de cable submarí, es preveu que el 2024 siguin presents en més d’una trentena.

Mapa amb els cables submarins arreu del món

Aquesta presència pren diverses formes. En alguns casos, empreses que són rivals comercials s’alien en l’àmbit de la infraestructura. Un exemple és el cable transatlàntic Marea, de 6.600 quilòmetres, que des del 2017 enllaça Virgínia (EUA) amb Sopela (Euskadi), passant per la costa britànica: el van construir conjuntament Microsoft, Meta (aleshores Facebook) i Telxius, la filial d’infraestructures de Telefònica, malgrat les crítiques freqüents de José María Álvarez-Pallete, màxim responsable de la teleco espanyola, a la conducta de les empreses digitals en matèria de fiscalitat i privadesa. Precisament hi ha qui diu que donant entrada a Telefònica, les altres dues sòcies eviten que les autoritats puguin considerar-les operadores de telecomunicacions, possibilitat que les obligaria a sotmetre’s a les mateixes regulacions dels governs que fins ara esquiven. Álvarez-Pallete, per cert, serà des d'aquest dimarts nou president de la GSMA, l'aliança que agrupa més de 800 operadors de tecnologia mòbil. Arrodoneix el panorama Amazon, que té llogada una vuitena part dels 200 terabits per segon de capacitat del Marea. A l’extrem oposat hi ha Alphabet, que tendeix a abordar en solitari els seus projectes de cablejat: ja és propietària en exclusiva de tres cables, que l’any que ve seran sis.

En qualsevol cas, les quatre firmes citades han assolit una posició dominant: si l’any 2012 ocupaven més del 10% de la capacitat disponible en els cables submarins, actualment en consumeixen gairebé el 66%. Dit d’una altra manera: dos de cada tres bits que circulen actualment per sota del mar estan gestionats pels mateixos quatre gegants ianquis d’internet, a qui sovint s’acusa de vulnerar la privadesa i la lliure competència. Una coincidència que grinyola cada vegada més.

L’alternativa dels satèl·lits

En el mapamundi adjunt de TeleGeography s’observa com les principals rutes transatlàntiques i transpacífiques estan servides per diversos cables, que proporcionen redundància i trajectes de dades alternatius en cas d’avaries. En canvi, altres rutes tenen un únic cable que les connecta a la resta del món i, si falla, es queden aïllades digitalment. Això va passar fa unes setmanes a l’arxipèlag de Tonga, quan l’erupció d’un volcà submarí i el posterior tsunami van trencar la fibra que l’unia a les illes Fiji. Els desastres naturals com aquest causen només un 10% dels 200 talls de fibra que hi ha cada any al món (l’altre 90% es deuen a àncores o xarxes de pesca) i ja s’ha identificat el punt on es va tallar el cable, però el vaixell especialitzat que l’ha de reparar trigarà dies a arribar. Mentrestant, l’operadora de mòbil Digicel ha fet arribar a Tonga cobertura 2G d’emergència via satèl·lit mitjançant l’antena parabòlica d’un centre universitari, però la incidència sembla feta a mida perquè les noves empreses de telecomunicacions amb satèl·lits d’òrbita baixa, com Starlink d’Elon Musk, Kuiper de Jeff Bezos o la catalana Sateliot, es postulin com a alternatives viables a les xarxes submarines de cablejat.

stats