El sector radiotelevisiu americà està tan hipermusculat –i liderat per iniciatives privades quasi centenàries– que el canal públic PBS –i la seva germana radiofònica NPR– sempre han estat les germanetes pobres del panorama mediàtic. Però aquesta caracterització té un punt de clixé: al final, més de 40 milions de ciutadans connecten amb la ràdio cada setmana i uns 36 milions miren almenys un cop al mes notícies locals d’alguna de les emissores associades a la PBS. Tenint en compte que només ofereixen programació dura, sense formats d’entreteniment, realities, retransmissions esportives o sèries es tracta d’una xifra meritòria. El que més m’admira, però, és la seva capacitat de resiliència en un entorn hostil. Sembla que, tot i que Donald Trump ha posat la seva antipàtica banya contra tots dos mitjans i ha dictaminat deixar-los sense finançament públic, les possibilitats que té de sortir-se’n en realitat són escasses, sobretot perquè l’assignació de fons procedents dels impostos prové d’un pacte firmat amb el Congrés que s’allarga fins al 2027; així que el principi de seguretat jurídica probablement posarà el president al seu lloc.
En tot cas, els diners públics només representen un 5% del pressupost de l’empresa que controla la NPR i la PBS. La resta prové fonamentalment de donacions privades i això dona a la radiotelevisió pública una fortalesa a prova de bombes i vel·leïtats presidencials. Llegint-ho, és inevitable pensar en la fragilitat de TV3 i en què passaria si algun dia la Generalitat és controlada per forces amb un anticatalanisme virulent com Ciutadans en el seu moment o Vox actualment. Ni tan sols RTVE és tan fràgil, perquè les telecos i les televisions privades la sufraguen en bona part. Potser la Corporació hauria d’iniciar el debat sobre com blindar TV3 i Catalunya Ràdio del Trumpet de torn.
