El problema del PSOE amb els mitjans

Diumenge El País anunciava que Joseph Oughourlian passava a presidir el diari i aquest dilluns publicava una tribuna d’opinió seva molt rellevant perquè evidencia la guerra soterrada que hi ha amb el PSOE pel control del mitjà. El text, menys un paràgraf, és la clàssica declaració d’intencions que apel·la a la solemne missió de la premsa com a garant de la democràcia. No hi falta la cita atribuïda a Orwell segons la qual el periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis, i la resta són relacions públiques. El podria haver escrit ChatGPT, per entendre’ns. Però, com deia, hi ha un paràgraf que és el del veritable missatge. Aquí hi ha el verí: “Seria inacceptable que, quan estem recordant que ja fa 50 anys que va morir el dictador Francisco Franco, algú caigués en la temptació de mirar d’apropiar-se d’un mitjà de comunicació independent des del poder, bé sigui directament, bé sigui utilitzant alguna empresa estatal com a instrument”. Encotillat per la diplomàcia que se li suposa pel càrrec, Oughourlian parla en genèric —ai las, les relacions públiques— quan s’està referint de manera inequívoca a Telefónica. Aquesta és l’empresa estatal que no s’atreveix a explicitar i a la qual acusa de maniobrar amb el govern de Pedro Sánchez per assegurar-se una majoria accionarial dins del grup Prisa que permeti al PSOE prendre el control del conglomerat.

La dolorosa contradicció del president de Prisa és que evidencia que, en aquests nivells, els discursos abrandats sobre la independència són pura quimera. Prisa va saber fer les coses molt bé per erigir-se en primer grup comunicatiu a Espanya, però no ho hauria aconseguit sense la seva proximitat al PSOE. I que l’actual líder socialista intenti equilibrar un panorama mediàtic decantat brutalment cap a la dreta en un país on guanya l’esquerra és políticament comprensible... però democràticament inacceptable.