La pudor de les clavegueres de l’Estat arriba a Netflix
“Yo he estado cerca de las cloacas porque he olido la mierda que había”. La frase la diu Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut popularment com el pequeño Nicolás. És el noi que, en plena adolescència, es va saber immiscir en l’estructura del Partit Popular com un simple ajudant i es va acabar convertint en un proporcionador i negociador a l’ombra d’alts càrrecs i els serveis secrets per fer la feina bruta. Els detalls de tot plegat els trobareu a (P)ícaro, que Netflix acaba d’estrenar. La sèrie documental, de tres capítols, apel·la amb el títol a la tradicional picaresca espanyola, la figura del personatge insignificant que se les enginya per viure a prop del poder i tirar amunt en l’escala social. El joc amb els parèntesis serveix per fer referència a la figura mitològica d’Ícar, a qui se li van desfer les ales per volar massa amunt i acostar-se al sol en excés tot i les advertències.
La direcció, la realització i el guió del documental saben aprofitar les arestes i complexitats del protagonista, fins i tot amb un cert sentit de l’humor. Per estructurar la història recreen el tauler d’un joc de rol. Les figuretes dels personatges (polítics, càrrecs, policies, secretaris, empresaris i Villarejos diversos) són convertits en petites fitxes, igual que la peça de Francisco Nicolás, que es mou sobre llambordes daurades que porten a diminutes maquetes de diferents edificis: el CNI, el Santiago Bernabéu, la seu de Génova o un misteriós xalet de luxe que servia de campament base per a les negociacions més fosques.
Francisco Nicolás és el fil conductor. Només arrencar, el documental el mostra rentant-se les mans, en una subtil al·legoria de Ponç Pilat. Potser també és la manera més senzilla d’ubicar-lo a prop d’un desaigüe que porta a les clavegueres. La megalomania que el va convertir en aquest adolescent precoç utilitzat pel poder se simbolitza amb la posada en escena. Apareix il·luminat per una claror superior, com si fos Déu o rebés una protecció divina. La inclusió de les pel·lícules domèstiques familiars del petit Nicolás crea un joc meravellós de predestinació.
A part dels periodistes que investiguen el cas també hi intervenen personatges i càrrecs que van tractar amb el protagonista en el seu moment: el director de comunicació de la Casa del Rei en temps de Joan Carles I, Javier Ayuso; el comissari Villarejo, i Francisco Martínez, secretari d’estat de Seguretat quan el ministre Jorge Fernández Díaz estava al ministeri de l’Interior. Martínez és l’únic càrrec vinculat al PP que participa en el documental. És obvi que el partit que va alimentar el monstre del petit Nicolás ha establert una consigna de silenci al voltant del personatge. També queda retratat Miguel Bernad, responsable de l’organització Manos Limpias, que ni tan sols sap dissimular quan l’enxampen amb la mentida. Molts d’aquests testimonis intenten semblar el que no són i, malgrat els seus intents de minimitzar la figura de Francisco Nicolás, les investigacions demostren que, tot i que Nicolás era (i és) un fantasma de primera categoria, els seus vincles amb el poder i les clavegueres eren reals. Ell construïa la història amb el seu esperit de grandesa, però les eines els hi proporcionava algú i els encàrrecs eren molt concrets. Malgrat tot, queden massa preguntes sense resposta i incògnites difícils de resoldre. A (P)ícaro potser no es fa net a les clavegueres, però la pudor que el petit Nicolás assegura que va flairar la nota també l’espectador.
