El 'reality' del conclave

L’inici del conclave ha arrossegat els programes a un nivell de concreció sobre els procediments francament excessiu. Estem més informats de les minúcies per votar un papa que de les dinàmiques del sistema electoral de la democràcia. Els suposats experts –perquè els vaticanòlegs surten de sota les pedres– ens descriuen fins i tot com s’actuaria en les eventualitats més inaudites. Les teories sovint són contradictòries entre els savis de la mateixa taula o entre les diferents cadenes. És la prova que el conclave s’ha convertit en un parc temàtic de l’extravagància litúrgica de l’Església. La posada en escena televisiva ho demostra. Al Tot es mou, mentre Helena Garcia Melero consultava els especialistes de la taula, posaven música religiosa de fons. Un cor de veus blanques celestial per elevar l’espiritualitat de l’audiència. A Espejo público van recrear l’interior de la Capella Sixtina amb un afegit hilarant. Susanna Griso i el seu copresentador es van col·locar dins de la imatge, a l’interior de la tribuna papal, i des del balconet fictici anaven comentant les dinàmiques de la votació. Minuts després, al plató, van fer un mosaic de tots els cardenals a la pantalla de darrere el sofà dels col·laboradors. Més que un conclave semblava l’inici d’un talent show on s’anirien eliminant els participants.

A El programa de Ana Rosa, a Telecinco, van proposar el mateix sistema de recreació digital de la Capella Sixtina i un dels redactors explicava la instal·lació i el funcionament de les estufes que cremaran les paperetes per generar el fum del veredicte. El plantejament era de fantasia, perquè amb la voluntat d’entrar en els detalls de la producció de fum, les estufes pujaven i baixaven com si fossin un ascensor, s’amagaven sota terra i emergia una xemeneia de dins de la mateixa Capella Sixtina. La necessitat de precisar el sistema de tinció del fum portava el presentador a revelar a l’audiència cadascun dels elements que entraven en joc per provocar una reacció química de la qual resultés un fum blanc o un fum negre. Diligent, el redactor aclaria als espectadors: “Clorato de potasio, lactosa, colofonia...” I després afegia: “Perclorato de potasio, antraceno, azufre...” Com si la gent, des de casa, fossin científics experts que poguessin valorar amb criteri la barreja. Després, Ana Rosa Quintana consultava els requisits gastronòmics. Explicaven, per exemple, que no es podia menjar pollastre, pastissos o panets perquè estan prohibits els aliments a l'interior dels quals es podria col·locar informació. “¿Y cuándo tienen que hacer pipí?”, preguntava la presentadora, amoïnada. “Unas letrinas sí que habrá...”, la tranquil·litzava el seu col·lega.

El conclave s’està tractant com un reality celestial, i l’especulació inútil, les quinieles, les anècdotes i els detalls més intranscendents el converteixen en una frivolitat per trencar les dinàmiques de la rutina informativa més terrenal.