Un 'reality show' com déu mana

La MTV està duent a terme un reality show que, tenint en compte que s'emet en una cadena minoritària de la TDT, deunidó la repercussió que està tenint. És Alaska y Mario , en què la cantant i el seu company Mario Vaquerizo fan els preparatius de la seva boda. Tot i que això és el menys rellevant. És un simple retrat d'una vida quotidiana excèntrica i una mica frívola però que, a la vegada, és un bon divertiment. S'allunya dels realities estripats, histriònics, forçats i dramàtics per observar com una parella surten junts a comprar una bàscula (estan obsessionats amb el pes), a dinar a casa dels sogres o a comprar sopar en una hamburgueseria per després xafardejar les revistes del cor amb els amics. Tot i que la presència de la càmera influeix en la seva actitud, la naturalitat de les escenes té un encant curiós. És com si poguéssim observar pel forat del pany la vida d'un veí: potser tindria una rutina tan anodina com la nostra però ens faria gràcia observar-ne els costums i les manies.

Alaska y Mario és una regressió pel que fa al plantejament dels realities : no hi ha concurs, no hi ha muntatges falsejats, no cal garantir un espectacle sorprenent. Però en canvi té la modernitat trencadora d'aquesta hora en la qual ningú fa l'esforç que passi especialment res. I, sense esgarips ni crits, va passant la vida de l'Alaska pels teus nassos i no pots evitar mirar-la amb un somriure permanent. La televisió d'entreteniment, en la majoria de casos, ha acabat tan passada de rosca i tan falsejada que acaba provocant cert cansament. T'obliga a la pregunta permanent de "això és de veritat o ho han manipulat"? Gran Hermano , Supervivientes , Hermano mayor , Perdidos en la tribu o Perdidos en la Ciudad ... Són exemples d'una televisió que cada vegada demana més esforç i més temps per seguir uns conflictes absurds. Alaska y Mario val la pena perquè a vegades cal fer uns passos enrere per observar, amb distància sana, on hem anat a parar.