El ridícul de Sean Penn a Ucraïna
Coincidint amb el segon aniversari de la invasió russa d’Ucraïna, Movistar Plus+ ha estrenat Superpower, el documental de Sean Penn on demostra el seu fervor per Volodímir Zelenski. La primera paraula que se sent al documental, pronunciada per l’actor de Hollywood, és “jo”. I és clau per interpretar tot el que veurem en l’hora i mitja restant: un homenatge al seu ego. El mateix títol ja és ridícul. La utilització del llenguatge dels superherois aplicat a un drama real com és la guerra. Superpower comença amb una locució de Sean Penn on accentua un to greu i fosc, com si ell mateix experimentés el patiment bèl·lic.
Si no fos que el tema del documental és tan tràgic, el rol de Sean Penn en el documental es podria considerar fins i tot còmic. És grotesc. El seu narcisisme hipertrofiat l’arrossega a una èpica buida, el papanatisme interpretatiu el converteix en un heroi de pa sucat amb oli que es creu el salvador d’Ucraïna. Sean Penn ni tan sols sap utilitzar el privilegi de la seva condició de famós. Té l’oportunitat de presenciar des de primera línia el dia 1 de la invasió de Rússia i entrevistar-se amb Zelenski hores després. S’hi acabarà reunint unes quantes vegades. I tot i així, no sap fer preguntes ni despertar cap credibilitat. “Suposo que tots els periodistes del món se’n riuran, però no hi havia una sola cèl·lula del meu cos disposada a preparar una pregunta per al president en un dia com aquest. Només espero que el documental sigui útil, només això” admet l’actor, apesarat, de camí a entrevistar-se amb el president ucraïnès el primer dia de la invasió. Ell es mostra més afectat que els ucraïnesos. Penn es comporta com el seu personatge maleït a Mystic River, taciturn, prepotent, feréstec i bloquejat en els moments crítics. En realitat és un gandul que espera sempre que el seu equip li gestioni la més petita actuació. En alguns passatges va vestit de soldat, ensenya fins i tot un punyal lligat a la cama, i ofereix ajuda a la gent per exhibir la seva generositat, com si la solució de tot passés per ell. Quan veu passar els tancs pel carrer, els aixeca el polze orgullós com si insuflés coratge a les tropes, però ni tan sols el veuen. Sean Penn s’apropia del conflicte. No para de beure i fumar, en molts moments sembla tenir severes dificultats per dissimular l’embriaguesa, observa tothom amb les parpelles caigudes i en algun moment sembla fins i tot que no es trobi gaire bé. Té bons experts com a interlocutors, però Penn és un fil conductor patètic. A estones es mostra com un comandant expert en estratègia militar i no és més que un actor vanitós de Hollywood fent-se el savi, interpretant el paper de solidari hiperventilat. Com en molts documentals produïts per Vice Studios, hi ha risc, però també buidor. S’entrevisten amb el pilot ucraïnès d’un caça i li projecten Top Gun: Maverick per fer-lo content. Després, un dels actors li envia ànims a través del telèfon. Fan muntatges sensacionalistes amb les imatges d’arxiu. Si mostren com maten un home al carrer, repeteixen tres vegades en bucle com cau abatut. El documental es veu abocat a justificar una foto del passat de Sean Penn on, juntament amb Jack Nicholson, apareixen de festa al costat de Putin. Només diu: “Aquella nit s’ha convertit en un record pervers” sense donar més explicacions. I la càmera fa un zoom sobtat als ulls diabòlics del mandatari rus. Prendre part és lícit, però Sean Penn fa un documental que és propaganda barata utilitzant el seu ego sobredimensionat per convertir una guerra real en una pel·lícula de sèrie B.
