La sèrie d’animació acusada de fomentar la piromania

BarcelonaCada diumenge d'estiu, l'ARA repassa alguna de les sèries més polèmiques de la història de la televisió. El segon lliurament correspon a Beavis and Butthead, una sèrie d'animació de difícil classificació per edats.

Els dos adolescents que més van triomfar en l’era daurada de la MTV, cap allà uns ja llunyans anys 90, no van ser els integrants de cap boy band, ni un duo de hip-hop amb actitud, sinó dos adolescents esgarriats i molt pallussos que, en forma de dibuix animat, van protagonitzar una de les sèries més icòniques de la cadena: Beavis and Butthead. Deixats de la mà de déu –no en vèiem mai els pares– trepitjaven els vídeos del canal amb els seus comentaris poca-soltes i, entre clip i clip, els passaven mil desgràcies fruit del seu bretolisme i d’una criança negligent.

La primera tirada d’episodis es va emetre entre el 1993 i el 1997 i va estar esquitxada de nombroses polèmiques: allò no era com Els Simpson, que tiraven d’humor irònic però amable i apte per al públic familiar, sinó que era tota una simfonia de destrucció i ús discutible de substàncies. Un dels seus crítics més abrandats va ser Terry Rakolta, la líder de l’organització conservadora Americans for Responsible Television. S’havia fet cèlebre quatre anys enrere com a impulsora d’un boicot a la sèrie Married with children (per haver mostrat una dona d’esquena però mostrant els pits al protagonista), que es va saldar amb una rebaixa del contingut més pujat de to i l’endarreriment de mitja hora de la sèrie. Amb Beavis and Butthead no va tenir tanta sort, per molt que denunciés el llenguatge vulgar, ple de dobles sentits, o el maltractament d’animals en algunes de les escenes.

Fins que va arribar la data fatídica del 6 d’octubre del 1993. Aquell dia el petit Austin Messner, de cinc anys, va calar foc a la caravana de la seva mare amb un encenedor i l’incendi va matar la seva germana, de dos anys. La mare va culpar la sèrie de l’incident, ja que, segons el seu relat, poc abans l’infant havia estat mirant un episodi de la sèrie on el Beavis manifestava un dels seus trets característics: la fascinació pel foc.

Tot i que alguns veïns es mostraven escèptics amb aquesta versió dels fets i recordaven que la mare no tenia televisió per cable i, per tant, no tenia accés a poder veure la sèrie, igualment la MTV va acceptar moure la sèrie de les set de la tarda a les deu del vespre, per indicar clarament que s’adreçava a un públic com a mínim adolescent; va eliminar-ne alguns episodis, i va rebaixar les referències al foc. El creador de la sèrie, Mike Judge, va decidir jugar aquesta censura a favor seu, de manera que de tant en tant el Beavis cridava paraules molt semblants a fire com ara “liar, liar!” o “fryer, fryer!” (mentider i fregidora, respectivament).

Quinze anys després de l’incident, Messner va rebutjar també la idea que la seva acció estigués promoguda per la sèrie: “Literalment, mai vaig veure aquells dibuixos animats. Com ho hauria pogut fer? Era el 1993, la meva mare era una drogoaddicta. No podíem pas pagar televisió per cable!” Però la cadena, per prudència, va preferir fer un gest davant l’onada mediàtica aixecada per aquell cas. I va emetre un comunicat en què recordava que aquella sèrie no estava pensada per a infants i que, en tot cas, parodiava uns personatges que en cap cas s’havien de prendre com a model de comportament, com era evident veient la seva situació, l’estupidesa general de què feien gala i els tristos resultats de les seves idees. El seu creador, Mike Judge, va seguir amb altres projectes d'animació, com King of the hill, d'ànim molt més moderat. I la parella de gambirots va ser objecte d'un reboot el 2022, però aleshores la MTV ja era un vestigi del que havia sigut i a la plataforma on es va emetre, Paramount+, els nous episodis van passar sense pena ni glòria.

Paradoxalment, el pas del temps ha fet valer la llei del pèndol i són els capítols primerencs els que són ara objecte d'adoració. En el seu origen eren els conservadors els que s’escandalitzaven pels comportaments dels dos gamarussos. Però, vistos avui dia, alguns d'aquells capítols no passarien la prova del cotó progressista, com ara un en què els nois denunciaven falsament una noia per assetjament sexual pel fet de dur roba massa provocativa, en una mostra inequívoca de slut-shaming que provocaria crides a la cancel·lació. I, just per això, alguns cercles de l’anomenada manosfera –blogs i pseudomitjans que reivindiquen els aspectes considerats pels progressistes com a tòxics de la masculinitat– han començat a reivindicar Beavis and Butthead perquè avui desfermarien les ires dels wokes. Concebuts com a crítica social nihilista, al final sí que han acabat sent models i herois –tal com la cadena volia evitar– i per totes les raons equivocades.