'¡García!': un superhome franquista per salvar la democràcia

El primer volum del còmic ¡García! va aparèixer el 2015. Feia un any que Podem havia irromput a l'escena política de l'estat espanyol, i Luis Bustos i Santiago García van voler plasmar en vinyetes l'ambient que es vivia aleshores. Volien reflectir la certa esperança de canvi que suposava l'aparició del partit lila per a un ampli sector de l'esquerra espanyola, però també la reacció ultra davant d'un grup polític amb aquest perfil i amb possibilitats de govern. Aquest és l'escenari de ¡García!, que té com a protagonista femenina l'Antonia, una jove periodista col·laboradora d'un diari digital i simpatitzant d'espais de militància podemista. Si ella respon a una realitat molt identificable, el seu contrapunt masculí, no. El García en qüestió és una mena de superhome creat durant el franquisme com a arma secreta, que desapareix durant una missió l'any 1961. Després d'una sèrie de peripècies, l'Antonia el troba hivernant en un laboratori amagat. Els dos iniciaran les seves pròpies aventures al segle XXI, mentre el García es posa al corrent de què és això de la democràcia. I els hereus del franquisme, molt ben posicionats en llocs de poder, fan el possible per generar el caos i mantenir el control sobre Espanya.

HBO Max estrena l'adaptació dels dos primers volums dels tres de la saga ¡García! en format de minisèrie de sis episodis. La plataforma, via la productora Zeta Studios, ha apostat fort per una obra que vol combinar els atractius d'una superproducció d'agents secrets ambientada a l'estat espanyol amb un punt d'humor gairebé costumista i certa càrrega política. Com el còmic, la sèrie ret homenatge a la tradició de superhomes i agents secrets de les historietes populars tot imaginant-ne un prototip espanyol. Ben plantat, vestit de manera impecable, amb una força sobrehumana, i un codi moral clàssic i a prova de bombes, el García resulta tan perfecte com increïble com a producte de l'Espanya franquista. De fet, a la història apareix el típic secundari alemany supermalvat que té molt a veure amb la creació del protagonista. En la seva etapa franquista (la sèrie va alternant els temps històrics), el García compta amb un acompanyant més jove, una mena de Robin o de Pedrín (les populars historietes de Roberto Alcázar són un referent clar), que anirà cobrant cada cop més protagonisme.

Els franquistes romanen dins del sistema

Creada per Sara Antuña i Carlos de Pando, i dirigida per Eugenio Mira, un cineasta amb cert culte entre els fans del fantàstic per títols com Grand piano (2013), ¡García! pretén connectar amb els thrillers d'Alfred Hitchcock i les pel·lícules de James Bond a l'hora de desplegar-se com un producte d'entreteniment de qualitat, amb seqüències d'acció espaterrant (com a mínim, una per episodi) i cert regust clàssic. Al còmic ja és així, però resulta inevitable pensar també en el cinema d'Álex de la Iglesia en veure com es treu profit de localitzacions emblemàtiques com la del Valle de los Caídos (però també el Museu del Prado, per exemple) per filmar escenes en què la monumentalitat del paisatge subratlla el dramatisme de l'acció. Però la insistència en aquest estil grandiloqüent provoca que quan s'arriba al clímax final la idea ja hagi perdut força.

En canvi, resulta un al·licient que una ficció fabuladora i amb clara vocació d'entretenir plasmi de manera tan clara i creïble com al segle XXI els franquistes continuen dins del sistema per seguir manegant els fils del poder. I que siguin, sense embuts, els dolents de la pel·lícula. No sabem encara si hi haurà segona temporada de ¡García! En principi, tocaria adaptar el tercer volum, ¡García! en Catalunya...