Robert De Niro ens introdueix en el secret d'una bona carn arrebossada a 'Nada'

Fins ara, Robert De Niro només havia participat en un parell de sèries televisives, Extras i Rockefeller Center, en aparicions puntuals en què s'encarnava a ell mateix. Ha calgut una llarga amistat amb un actor argentí, Luis Brandoni, perquè s'avingués a formar part de l'equip de Nada, una creació del tàndem de directors i guionistes Mariano Cohn i Gastón Duprat al voltant del Manuel (Brandoni), un veterà crític gastronòmic de Buenos Aires en crisi després de la mort de la seva assistenta de tota la vida, la Celsa (María Rosa Fugazot).

El vincle d'amistat entre els dos actors es trasllada a la ficció. A Nada, De Niro interpreta en Vincent, un escriptor de fama mundial i vell amic del protagonista que encarna Brandoni. Però en els primers episodis, el nord-americà exerceix d'amfitrió més que de personatge: és la figura internacional que ens dona la benvinguda al context argentí en què transcorre la història. Presenta cadascun dels cinc episodis a partir de la frase feta que els titula, sempre al voltant de les coses del menjar (Remar en dulce de leche, Comerse el garrón...), comparteix la fascinació per la ciutat de Buenos Aires tot equiparant-la a la seva natal Nova York, desvela que el seu plat preferit de la cuina argentina és el bife de chorizo a caballo, ens ensenya a dir i diferenciar boludo de pelotudo, i ens introdueix en el secret d'una bona carn arrebossada (d'una milanesa, que en diuen allà) que seguidament prepara la Celsa seguint les instruccions del Manuel. De Niro no entra a la trama fins al darrer episodi, quan viatja a Buenos Aires per trobar-se amb el protagonista. Però el seu paper segueix reduït a ser l'anècdota curiosa i el ganxo de la sèrie, l'amic famós que et fa el favor de presentar la teva obra.

El protagonista, el Manuel, és un rondinaire sibarita que vesteix de vint-i-un botó i practica l'art de la denigració en les seves crítiques gastronòmiques. Temut i respectat, aplica el gust per l'excel·lència també de portes endins. Perquè gaudeix del privilegi de disposar d'una assistenta que li fa tota la feina a mida. Quan ella mor, se sent desemparat... fins que troba una altra treballadora igualment servil. El protagonista de Nada sembla entroncar en principi amb els personatges misantrops habituals del cinema de Cohn i Duprat, coneguts per coproduccions catalanes com El ciudadano ilustre (2016), Mi obra maestra (2018) i Competencia oficial (2021), i responsables també del documental culinari Todo sobre el asado (2016), sobre la barbacoa de carn com la principal manifestació de la idiosincràsia popular argentina.

Però el Manuel acaba sent una variant amable del vell nihilista, un home més rondinaire que vil, que destil·la passió per Buenos Aires i les coses ben fetes. De fet, Nada acaba sent una comèdia gastronòmica que apel·la més als bons sentiments que al cinisme. Com passa sovint amb l'obra de Cohn i Duprat, l'aparença trencadora del to i el tarannà "políticament incorrecte" dels personatges amaguen un regust ranci. Aquí es naturalitza el paper subaltern de les dones al servei dels homes. L'Antonia (Majo Cabrera), la treballadora guaraní que substitueix la Celsa, respon als tòpics racistes i classistes en positiu en la representació de figures femenines de classe obrera i cultura minoritzada: no se la deixa ser altra cosa que un model de virtuts, la principal de les quals complaure l'home protagonista. Malgrat que al final un gir de guió l'"alliberi", el seu paper en la trama és igualment subsidiari: ajudar el Manuel a esdevenir més bona persona.