Crítica de sèrie
Mèdia  /  Crítiques 08/09/2022

Els Sex Pistols arriben a Disney+: us heu sentit mai estafats?

Danny Boyle firma una aproximació convencional al grup punk a partir de l'autobiografia de Steve Jones

3 min
Una imatge de 'Pistols', la sèrie sobre els Sex Pistols
  • De Craig Pearce per a Fx/Hulu
  • En emissió a Disney+

A Ropa música chicos, l'esplèndid llibre de memòries que revisa l'escena musical britànica de l'últim quart del segle XX, Viv Albertine, la guitarrista de The Slits , plasma l'experiència de veure els Sex Pistols en directe per primera vegada: "John [Lydon] ha convertit en virtut tot allò de què jo m'avergonyeixo (pobresa, nord de Londres, escola pública, habitatge de protecció oficial, ser dona). [...] L'observo recaragolar-se i bramar a l'escenari i m'adono que són els altres els que estan equivocats, i no pas ell. [...] Ens envia el missatge més potent que pots transmetre a un ésser humà: sigues tu mateix". En un parell de paràgrafs, Albertine condensa què va significar el punk per a la joventut de classe obrera de l'època força millor que la sèrie Pistol en sis episodis.

La ficció sobre els Sex Pistols que ha estrenat Disney+ es basa en Lonely Boy: historias de un Sex Pistol, l'autobiografia del guitarrista del grup, Steve Jones. Com passa sovint amb les bandes de rock, el carisma de John Lydon, Johnny Rotten a l'època, ha eclipsat sovint els altres membres del grup. I resulta tan comprensible com legítim que Jones reclami el seu paper en el relat fundacional del punk. Conèixer millor la seva vida és una de les poques novetats que aporta una sèrie creada per Craig Pearce, guionista habitual de Baz Luhrmann, i dirigida per Danny Boyle.

De les beceroles de la banda a la seva desintegració durant la gira pels Estats Units, els sis episodis despleguen l'auge i ruptura dels Sex Pistols amb certa previsibilitat viquipedista. I algunes de les idees a priori més originals estan manllevades d'altres pel·lícules sobre el tema. L'ús del material d'arxiu i el joc dialèctic amb la música s'utilitza millor en el documental, aquest sí imprescindible, The filth and the fury (2000), de Julien Temple. Boyle ho reconeix al convertir Temple en un dels personatges secundaris que pul·lulen per la sèrie. I els intertítols, la gràfica i la forma de filmar el públic als concerts ens connectem amb 24 hour party people (2002), de Michael Winterbottom.

El director de 'Trainspotting'

També és ben sabut el paper maquiavèl·lic de Malcolm McClaren (Thomas Brodie-Sangster) o la contribució de Vivienne Westwood (Talulah Riley) a l'hora de crear la imatge del punk des de la seva mítica boutique Sex. Tot plegat es presenta des de les inèrcies de la ficció més convencional. I això que les credencials dels seus responsables feien pensar altrament. Sembla mentida que Danny Boyle, director de Trainspotting (1996), hagi estat incapaç de rodar ni una sola seqüència que, com l'inici d'aquell film amb Ewan McGregor corrent al ritme de Lust for life, reculli tan bé certa idea del punk com a plasmació musical d'una pura energia juvenil en brut que es revolta contra les restriccions del món adult.

Amb tot, també hi ha idees reivindicables. Com l'entrada en escena de Johnny Lydon (Anson Boon) al final del primer episodi, gairebé com si se'ns introduís el dolent de la història amb un enginyós joc musical amb els Pink Floyd. O el pes dels personatges femenins, sobretot Chrissie Hynde (Sydney Chandler), la figura més positiva de Pistol amb diferència. I la reivindicació de la icònica Jordan (Maisie Williams) en la seqüència al tren que retrata com va integrar la subversió punk feminista en les seves rutines de noia de classe obrera. També l'encerten els creadors en la tria del directe que clou l'últim episodi. Per cert, que la sèrie s'ha rodat sense el consentiment de Lydon, centrat aquests últims anys a tenir cura de la seva dona, Nora Foster, amb qui es va casar el 1979 i que ara està malalta d'Alzheimer. "La sèrie va rotundament en contra de tot allò que representàvem", ha sentenciat Lydon a The Guardian .

stats