Emilia Clarke, la Khaleesi que ja no vol saber res de dracs

LondresPer primer cop des que Joc de trons es va acabar el 2019, Emilia Clarke (Londres, 1986) protagonitza una sèrie de televisió. En el drama ambientat en la Guerra Freda Ponies (SkyShowtime), que s’estrena aquest divendres, Clarke interpreta la Bea, l’esposa d’un agent d’intel·ligència que de sobte acaba convertida en espia.

Aquest projecte és diferent del que la va fer popular. De fet, Clarke admet que quan interpretava la Daenerys Targaryen a Joc de trons no tenia temps per reflexionar sobre com se sentia amb tota aquella experiència. Era només el seu tercer paper professional i, amb 25 anys, es va convertir en una de les actrius més famoses del món. "Mai va haver-hi temps per aturar-se i reflexionar sobre el significat de tot allò", explica. "Mai vaig tenir el temps de pensar que potser voldria descansar".

Des que va acabar Joc de trons, Clarke, que ara té 39 anys, ha interpretat el paper de Nina en una producció teatral de La gavina a Londres i ha aparegut en films de gèneres molt diversos: comèdies romàntiques, una pel·lícula de Nadal, ciència-ficció, una pel·lícula infantil... Però ha trencat definitivament amb el gènere fantàstic. "És molt improbable que em puguis veure muntada en un drac, o en el mateix pla que un drac, mai més", afirma.

Veu pròpia

L'actriu afegeix que sabia que la nova sèrie seria diferent de Joc de trons quan els cocreadors de Ponies, Susanna Fogel i David Iserson, li van donar a escollir entre dos personatges principals que podia interpretar: la Bea o la seva companya, la Twila, una altra viuda de la CIA convertida en agent.

"Vaig sentir que em donaven veu, que és una cosa que no sempre passa", diu Clarke. Tot i això, signar per una altra sèrie de televisió era intimidant. "Estava totalment sorpresa –aixeca les celles, fent una expressió de pànic–, protagonista d’una sèrie? Sé el que suposa un compromís d'aquesta mena". Quan va acceptar el paper de Joc de trons, no imaginava que tindria èxit ni que monopolitzaria la seva vida laboral durant nou anys, assegura.  

La seva última aparició vinculada a Joc de trons va ser l’entrega dels premis Emmy 2019, poc abans que la pandèmia del coronavirus paralitzés la vida. "Va ser el primer cop en la meva vida professional que em vaig aturar", explica. "Vaig tenir un col·lapse mental total. Va ser com si la pandèmia arribés en el moment gairebé perfecte". Hi havia moltes coses a assimilar. No només la fama estratosfèrica que li va proporcionar Joc de trons, sinó també la mort del seu pare el 2016 i els dos aneurismes cerebrals que va patir, el 2011 i el 2013, i als quals va tenir la sort de sobreviure. 

Admet que encara que la pandèmia va ser horrible, d’alguna manera està agraïda que passés. "Em va obligar a respondre a algunes preguntes que probablement hauria posposat durant deu anys més", afirma. Una d’aquestes preguntes era què volia obtenir de la seva vida laboral. "Vaig trigar força a adonar-me que podia obtenir certa autonomia sobre les meves decisions, el meu treball. Gran part de la meva carrera no reflectia els meus gustos, simplement vaig sortir disparada com un coet", diu.

Com a actriu jove britànica que busca feina a Hollywood "la paraula no no forma part del teu vocabulari, només dius que sí. Ara assegura que vol sortir de l’ombra de les expectatives dels altres i prendre les regnes de la seva vida. El mateix podria dir la Bea, el seu personatge a Ponies. Al començament de la sèrie, és una graduada universitària neuròtica convertida en mestressa de casa i esposa d’un agent de la intel·ligència estatunidenca destinat a Moscou en la dècada dels 70. Ella és una "person of no interest" (persona sense interès) o "poni" en l'argot de l'espionatge. Quan el seu marit mor en un misteriós accident aeri, ella convenç la CIA perquè la contracti com a agent. De sobte, té poder de decisió.

Clarke explica que durant un temps es va plantejar la idea d'interpretar la Twila, la més salvatge i bocamolla de les dues dones protagonistes, però sabia que, en realitat, ella era "òbviament la Bea". Fogel, la cocreadora, explica que recorda que, abans d'enviar-li el guió, ja havia pensat que Clarke triaria aquest personatge. "És com una estudiant intel·ligent, reflexiva, de tipus A, una mica rata de biblioteca, al cos d’una ingènua estrella famosa de cinema –diu Fogel–. Així que vam pensar que realment podria connectar amb aquest paper d’una graduada de Wellesley que s’esforçava molt i es trobava en una situació d’alt risc". 

L'actriu, que també és productora executiva de Ponies, diu que mai s'havia sentit "tan compromesa amb garantir la felicitat de tots i assegurar-se que tots s'ho passin bé". Clarke es descriu a ella mateixa com una persona "absolutament decidida" a viure com una persona "normal" perquè la fama no li impedeixi establir connexions reals. Jamie Lloyd, que la va dirigir a La gavina, recorda haver-la conegut per primera vegada en una cafeteria, sense ajudants ni seguretat, malgrat la seva enorme fama. "Simplement va aparèixer. És molt normal i immensament agradable", assenyala.

Ser una persona normal pot ser difícil, admet l'actriu. "Mai conec algú per primera vegada perquè no són ells mateixos. Sempre hi ha aquesta altra cosa enmig de les nostres interaccions". Això la decep perquè el que la motiva, a la vida i a la feina, és la col·laboració. "Visc per a la gent i pot ser realment frustrant, perquè tota la meva feina és comunicar-me. I l'únic moment en què puc fer això és quan soc algú altre".

L'entrevista té lloc en un estudi fotogràfic, i Clarke ha portat uns pastissets de xai amb espècies que ha fet per a tots els presents. Mentre recull les seves coses, la seva assistent la informa que ja s'han acabat. "Sí! Això em fa molt feliç", diu aixecant les mans.