Berto Romero: "Pensar molt en mi mateix em fa pitjor persona"

BarcelonaDesprés d'explorar les vicissituds de la paternitat amb Mira lo que has hecho, Berto Romero posa un peu al terror amb El otro lado, sèrie per a Movistar+ en què interpreta un periodista especialitzat en fenòmens paranormals que no està en el millor moment de la seva vida. La ficció, en la qual també participen Andreu Buenafuente, Maria Botto i Eva Ugarte, s'estrena aquest dijous a la plataforma.

Quan estàveu rodant El otro lado vas dir que la sèrie era una barreja de gèneres. Un cop acabada, on l’encaixaries?

— No sé fins a quin punt és honest que la defineixi jo, crec que és una feina que ja no em pertoca a mi. El que sí que et puc dir és quines són les intencions que hem tingut i on crec que hem acabat arribant. Quan ens vam veure al rodatge, estàvem molt atabalats i molt concentrats, i no teníem gaire clar què és el que estàvem fent. Nosaltres volíem equilibrar tot el que poguéssim comèdia i terror, que era on hi havia el risc i totes les possibilitats de fotre'ns una hòstia. Al final, quan la veig, crec que ho hem aconseguit, perquè com a mínim a cada capítol hi ha un parell o tres de moments en què notes que hi ha una voluntat de posar cara a cara comèdia i terror. Una altra cosa és que el resultat t’agradi perquè és veritat que queda un to molt estrany, no funciona gaire bé ni com a comèdia ni com a terror. Però és això el que buscàvem: és un thriller paranormal, una història de fantasmes, amb investigació i algun ensurt i alguna rialla. Et quedes tota l’estona amb un somriure podrit, que a mi m’agrada molt.

El fantàstic i el terror són els teus gèneres preferits com a espectador. Com i quan t’hi vas endinsar?

— A la meva mare li agraden molt les pel·lis de terror. I al meu pare també una mica. Normalment, els aficionats al fantàstic i al terror sempre som resultat d’un petit trauma, de veure una pel·lícula en un moment en què no hauries d’haver-la vist. T’impacta tant que te n'enamores. En el meu cas, la passió va començar amb Alien, que el meu pare va portar a casa per provar un reproductor de vídeo nou quan jo tenia 12 anys. La va posar i em va dir: "Esta es del espacio, te va a gustar, que salen naves" i quan va sortir el monstre del pit jo vaig marxant corrents a l’habitació del costat a enfonsar el cap entre els coixins. I les pel·lícules de terror, subsecció fantasmes, em venen perquè em van portar a veure Al final de la escalera al cinema de Cardona també sent molt jove. I després El resplandor. Van ser dues hòsties molt heavies. I des d’aleshores soc un apassionat d’aquest tipus de cine.

A la sèrie apareixen molts aficionats als fenòmens paranormals. ¿Tens alguna teoria sobre per què hi ha gent que se sent fascinada per aquest món?

— Perquè és molt llaminer creure que hi ha respostes senzilles a qüestions complexes. Ens agraden els ovnis perquè no volem creure que estem sols, ens agraden els fantasmes perquè no volem creure que un cop morim s'acaba tot. Tot això són idees que són pensament màgic, que és una cosa a la qual tendeix l'ésser humà. Després hi ha la ciència, que et diu: "No, escolta, això no és demostrable". La nostra ànima vol creure aquestes coses, i per això són tan fascinants i criden tant l'atenció. I per això reuneixen al voltant gent apassionada. Normalment es parla de freaks, però en realitat són apassionats. L'excés de passió porta a fer coses rares a la vida.

Moltes vegades tots aquests suposats fenòmens paranormals estan relacionats d'alguna manera amb la mort. Creus que encara ens fa molta por morir-nos?

— Sí, és un dels grans tabús. La mort, enfrontar-nos a la mort, assimilar-la, gestionar-la bé quan es produeix, però és que és inevitable. La mort és tan estranya com el naixement. Jo els hi explicava així als meus fills la primera vegada que els vaig haver d'explicar que la gent es moria. Els hi deia "és molt estrany però és tan estrany com pensar que hi va haver un moment que tu no hi eres i després hi vas ser". Són moments de trànsit molt estranys causats pel fet que tenim consciència i podem pensar i donem moltes voltes a les coses. Potser per als animals és més senzill. Però nosaltres, com que tenim aquest cap que ens fa pensar contínuament, ho trobem fascinant, però és que ho és. És fascinant que jo ara estigui aquí parlant amb tu i un dia no hi seré. Queda una pelleringa, una carcassa seca. Què és això? És raro de collons!

A la sèrie hi ha molta crítica i comentari social que assenyalen certs discursos populistes. Com va sorgir, això?

— L'equip de guió de la sèrie, que som el Rafel Barceló, l'Enric Pardo i jo mateix, escrivim amb el privilegi que ens dona Movistar+ de tenir temps i donar moltes voltes a les coses. Aquesta sèrie la vam escriure durant dos anys i això fa que es filtrin moltes coses, coses que estan passant en el dia a dia. Es produeixen debats, parlem de política, economia i coses que passen al món. I tot això es filtra a la sèrie. Però no tenim voluntat d'alliçonar ni de dir-li a la gent què ha de pensar. Sempre posem missatges molt contradictoris, no jutgem gaire. Hi aboquem tot això per la voluntat de ser versemblants. Estem tractant un món, el del periodisme del misteri, que pot ser molt rocambolesc, però són persones, i com a espectador mola identificar-se amb elles i que quan parlin diguin coses que pots sentir en un bar o que pot dir el teu cunyat en un sopar.

El teu personatge és un periodista que investiga fets paranomals que té un gran sentit de l'honestedat. Aquest valor per a tu també és important?

— Sí, ho intento, tot el que puc. Però, com tot, m'he trobat amb moments en què no ha estat possible, o no se'ns ha deixat, o hi ha hagut tensions, que també són interessants. A les ficcions la gent és més exagerada que a la vida real. En el cas del Nacho [el seu personatge] és quasi un Quixot dels fets paranormals. Jo vaig estudiar periodisme, però no vaig acabar la carrera, i com que no he treballat mai de periodista la realitat no m'ha posat mai a lloc. Crec que el Nacho és aquesta part de mi: aquest senyor que sap el que li van explicar a la facultat. L'honestedat és el tema principal de la sèrie, no tant la veritat ni la mentida.

Andreu Buenafuente interpreta el fantasma del teu mestre. ¿Va costar gaire que accedís a participar?

— M'agradaria dir que sí, que va ser molt complicat convèncer-lo, però no va ser així. Estava encantat. Perquè ell sempre ha tingut el cuquet de fer alguna cosa en ficció una mica més currada que el típic cameo o un paper d'un dia que no et deixa aprofundir. I jo, sabent-ho, això, quan va aparèixer aquest personatge m'ho vaig fer venir bé perquè fos impossible que ho fes algú que no fos l'Andreu. I haig de dir que ho fa molt bé. És difícil el que fa l'Andreu. Fins i tot em tiraré una floreta a mi mateix, que no m'agrada fer-ho, però vull reivindicar l'esforç que hem fet per aconseguir una cosa que pot semblar fàcil però no ho és: veure l'Andreu i el Berto, que és una parella que coneix tothom, fent dos papers en què no es vegin l'Andreu i el Berto, però que continuï havent-hi complicitat i química.

El final de la temporada deixa la porta oberta a una continuació. Això està ja decidit?

— La porta està oberta i Movistar hi està a favor, però soc jo que no ho tinc gaire clar. No tinc gaire clar si val la pena seguir veient històries d'aquest personatge, quan la història ja ha estat explicada de forma circular i tan tancada. També et diré que em produeix molt vertigen que no s'hagi estrenat la sèrie i em preguntin per la segona temporada. Em crea molta angoixa.

¿Vols seguir pel camí del terror o tornaràs a la comèdia pura?

— No ho sé gaire, perquè intento no dedicar gaire temps a seure i pensar què faré perquè arribo a conclusions absurdes i pensar molt en mi mateix em fa pitjor persona. Intento fer les coses una mica per instint, el que em demana el cos. O quan tinc una idea que m'obsessiona i la tinc constantment a sobre penso "això és senyal d'alguna cosa". Així va sortir El otro lado, que és quasi una resposta a Mira lo que has hecho [la seva primera sèrie]. Coneixent-me i sabent que em va la marxa i portar la contrària, si espereu que faci terror potser el següent que faci serà una comèdia superlluminosa.