Tenen gaire futur, les sèries de 'pijos'?
El cinema i la televisió van permetre transportar els espectadors a pràcticament qualsevol racó de món que abans només era accessible per a la immensa majoria de la població mundial per la via de la imaginació i un bon llibre. Després van arribar les aerolínies low cost, acompanyades d'una certa abundància econòmica i una generació de classe mitjana –ara en ràpid declivi– que va poder visitar personalment molts més racons de món que no pas els seus pares. Què queda, un cop perduda la innocència de veure Londres, Roma, Nova York o Tailàndia? El luxe, allò reservat expressament per a l'1% amb més ingressos. Només cal veure en què s'ha convertit Instagram en els últims dos anys: una desfilada de resorts exclusius, vacances privatives, cabines de muntanya depurades on connectar amb la natura a 550 dòlars la nit.
Potser per això està tant de mode el gènere televisiu de seguir la vida dels pijos. Penso en realities com la recent First class o Soy Georgina, protagonitzat per la parella de Cristiano Ronaldo, però també en ficcions com Élite. De fet, parlar en termes de reality em sembla francament aventurat: allò que es mostra és una cuidadíssima selecció d'escenes que se sap que causaran un impacte en l'espectador. I la majoria d'aquests quadres es basen en el mateix principi: l'ostentació grotesca, si pot ser amb bones dosis de malbaratament. Això permet que es pugui mirar irònicament. És a dir, que el simple mortal que fa equilibris per pagar les factures del casal d'estiu dels nens pugui sentir-se moralment superior, durant uns instants, pel fet que l'atzar hagi donat gran fortuna a qui no se la mereix.
Que hi hagi sèries de rics és inevitable, perquè els diners fascinen des de la creació del vil metall. I hi ha exemples de bones ficcions que retraten els ultraprivilegiats, però incloent-hi també comentari social i un tast de la cara menys confessable del luxe: penso en Billions, White lotus o Succession. (També sorprèn, simètricament, que no s'expliquin històries sobre gent rica que siguin més edificants, com si rient una mica del clixé de capitalista amb barret de copa ja poguéssim estar satisfets).
Temo equivocar-me, perquè la condició humana és tossuda. Però aquesta apologia de l'excés es fa extemporània en uns temps en què aparentment anem prenent consciència de la necessitat de repensar com gastem els diners. I a qui els donem. Potser sí que el gènere té futur, de la mateixa manera que la revista ¡Hola! fa 78 anys que ensenya cases a persones que mai no hi entraran, si no és en qualitat de servei. Però la flaire del canvi cultural és que aquesta estrident festa audiovisual, amb caviar a cullerades soperes, hauria de generar cada cop més incomoditat.
