Trista apologia de la ignorància lingüística

El Constitucional ha avalat la nova llei d’educació espanyola, que protegeix el català com a llengua vehicular a les escoles del país i rebutja que hi hagi un percentatge específic fixat per al castellà. Es tracta d’un glop amarg que les capçaleres espanyolistes han digerit com han pogut, és a dir, malament. A Crónica global recordaven aquell 25% arbitrari de castellà que els jutges del Tribunal Superior es van treure de les togues. I ho feien amb delectació, dient que les sentències que s’han generat des de llavors “garanteixen el bilingüisme enfront del sistema d’immersió monolingüe obligatori en català imposat pel govern nacionalista en el seu sistema educatiu públic des de fa més de tres dècades”.

La immersió no emana del Govern, sinó d’una llei que el Parlament va votar el 6 d’abril de 1983. I que resulta que va ser aprovada per 105 vots favorables, cap en contra i una única abstenció, la de Joan Besa, de la UCD. Crónica Global parla d’imposició, com si hagués estat una qüestió de fer les coses pels sants pebrots nacionalistes, quan resulta que emana d’una pulcra votació en la qual també hi van donar suport la majoria de diputats espanyolistes, ja que entenien un concepte ben simple: aprendre català dona un avantatge competitiu i moltes famílies tenen en l’escola la porta més fàcil, si no l’única, per incorporar-se a aquesta llengua. El mitjà sap bé que allò que ells anomenen monolingüisme és, paradoxalment, l’única manera de garantir una societat bilingüe, ja que ningú es queda sense aprendre castellà a Catalunya, perquè el capta al carrer, al jutjat, al cinema, al pati o al McDonalds. I viceversa: el presumpte bilingüisme escolar és la recepta perfecta per deixar al marge del català bosses de canalla que viuen en entorns monolingües. Que és el que tristament busquen, esclar.