Pere Aragonès 1 - García Ferreras 0
Dimecres al migdia el president Pere Aragonès visitava Al rojo vivo. Abans de rebre el convidat, el programa va arrencar amb un gran ímpetu d’Antonio García Ferreras, alarmat per la crispació al Congrés. Seguint la tradició més estereotipada, descrivia el to de la batalla entre el PSOE i el PP: “¡Cada día es más dura!, ¡más intensa!, ¡más de alto voltaje!, ¡más explosiva!”. El rètol a la part inferior de la pantalla resumia que a l’hemicicle “bajan al barro y ponen el ventilador”. El llenguatge delatava com el programa de La Sexta es retroalimenta d’aquestes situacions convulses.
Una mica més tard, García Ferreras donava la benvinguda a Pere Aragonès i després d’agrair-li la visita entrava en matèria sense dilacions preguntant-li per la reclamació de la sobirania fiscal. “¿Quiere una financiación al estilo del cupo vasco y navarro?”, li va consultar el presentador. “Me parece un buen ejemplo, sí”, es va limitar a respondre Aragonès. No és habitual que els polítics facin respostes curtes, clares i concises. Normalment tendeixen a allargar-se per portar la narrativa cap a discursos que els interessa més vendre. En aquest cas, es va produir una situació inversa. Aragonès era tan concret que descol·locava el periodista, perquè en algunes ocasions la brevetat semblava agafar-lo d’imprevist. Ferreras continuava: “Saben que ustedes... bueno ustedes..., el nacionalismo catalán, dijo que no cuando se les planteó por parte de Adolfo Suárez. Fue Jordi Pujol el que dijo esto”. I Aragonès va ser lacònic: “Ese año yo no había nacido”. El “saben que” mostrava una suficiència alliçonadora. L’ús emfàtic que va fer el periodista de l'“ustedes” destil·lava un deix per referir-se a una espècie homogènia i adotzenada, i és simptomàtic. La precisió posterior del “nacionalismo catalán” i “los catalanes de Convergencia” entroncava també amb la tradició d’encasellar el país en una imatge caduca i tòpica, sobretot a l’hora de recórrer a la figura de Jordi Pujol com l’estratègia de treure el santcristo gros. “Yo soy de otra generación y de otro partido”, li va replicar Aragonès. Després de contestar el motiu pel qual reclamava recaptar el 100% dels impostos a Catalunya, García Ferreras va fer un comentari curiós: “De momento, oficialmente o públicamente, el gobierno no está diciendo ni sí ni no, ni todo lo contrario. [...] Luego le diré lo que dicen en privado”. Ferreras semblava fer-se l’interessant, volent exhibir que disposava de més informació que el president.
El periodista continua tenint el mal costum d’assenyalar el convidat amb el dit índex per subratllar el seu ímpetu inquisitiu. Va aprofitar la presència d’Aragonès al plató per mostrar-li la concentració dels funcionaris de presons que hi havia en aquell mateix moment davant de la Generalitat. I li va indicar que estaven “frente a su Palau”, atribuint gairebé categoria de propietat personal a la institució. Per descriure la situació als centres penitenciaris, Ferreras va tornar a caure en la vulgaritat adjectival: “No sé si la situación es explosiva...”. En les entrevistes polítiques convé que sigui el convidat qui es retrati amb les respostes. En aquest cas més aviat va ser el periodista qui es va posar en evidència.
