Berlusconi: l’espectacle continua (I)
Dilluns, Ana Rosa Quintana s’assabentava en directe de la mort de Silvio Berlusconi: “Esta casa está de luto”, deia referint-se a Telecinco. Però la televisió que s’ha capgirat durant tres dies ha sigut Canale Cinque, la principal cadena de Berlusconi a Itàlia. Els presentadors del Mattino cinque news van quedar abatuts per la notícia. Federica Panicucci amb prou feines podia articular les paraules: “És el pitjor que podíem dir avui a Mediaset: ha mort Silvio Berlusconi” i demanava al seu company Francesco Vecchi que continués ell. A partir d’aquell moment, la cadena es va farcir d’especials, homenatges i anàlisis laudatòries per rendir homenatge a l’amo. La retransmissió en directe del seu funeral la van titular Silvio Berlusconi: L’último viaggio del presidente. Des d’un helicòpter ens van mostrar el recorregut del cotxe fúnebre i la seva comitiva fins al Duomo de Milà. A l’exterior, a la gran plaça, la realització mostrava la incondicionalitat d’uns tifosis exaltats que cantaven consignes amb pancartes pròpies d’una grada de futbol. Elena Guarnieri informava des de la porta de la catedral i se li entretallava la veu amb l’emoció que li provocaven els càntics de “Comunista qui no voti”. A l’interior de la catedral, s’intentava centrar l’atenció en els rostres compungits dels assistents. I, com si els convidats se sabessin observats per les càmeres en el reality del Grande Fratello, tots interpretaven un rictus de devastació. Meloni, agenollada, enfonsava el rostre entre les mans. El fill mirava amunt com si busqués l’ajuda divina. Dones apedaçades pel mateix cirurgià s’eixugaven la llàgrima. Semblava una competició per veure qui estava més afectat. L’escena recordava, en una versió occidental, capitalista i continguda, la dels nord-coreans bramant davant l’estàtua de Kim Jong Il per imperatiu del règim. Al Duomo, el panorama ens remetia a les escenes de les grans nissagues de la ficció: Dinastia, Falcon Crest o Succession passades pel túrmix de Mediaset, oferint una postal xarona de llàgrima i bòtox.
Al vespre, el fill del magnat, Pier Silvio Berlusconi, administrador delegat de l’imperi, feia una compareixença en directe a la televisió en un escenari davant dels principals empleats. Un rètol gegant al seu darrere resava: “Tota Mediaset abraça amb amor i gratitud infinita el fundador Silvio Berlusconi”. Micròfon en mà, el successor, heroic i emocionat, recordava com el seu pare estava orgullós de tots ells i els estimava com si els conegués un a un. “Continuarem portant la vida a casa dels italians”, assegurava. I per tranquil·litzar l’audiència i els empleats feia veure que engegava un televisor girant la mà a la vegada que llançava una onomatopeia: “Clic!” Era l’indicatiu per subratllar que es donava el dol per acomiadat i que el negoci és el negoci. “Ara tornem a ser una empresa viva”, recordant que Mediaset era “una prova de llibertat”, aquesta paraula de la qual massa sovint s’ha apropiat l’extrema dreta. “Clic!" Sua Emittenza ja no hi és, però l’espectacle continua.
